Paraules d'hivern

De llibres i més llibres i de cosetes....

2012-02-08T20:15:00.007+01:00

Ja feia temps que volia escriure de les cosetes que amb els anys de treballar en una biblioteca he trobat entre mig dels llibres. Hi he trobat fotografies de persones que no conec ni identifico com usuaris de la biblioteca i tampoc puc saber quan temps fa que aquelles fotografies dormen entre les pàgines del llibre. També hi he trobat una cita amb data i hora per una operació quirúrgica, targetes de la seguretat social, estampetes de sants i verges, una recepta mèdica de valium de 500 mg, i entrades caducades del cinema. També hi he trobat mocadors de paper ben plegadets , un salvaslip (sense utilitzar eh!!! , un carnet del Barça i una citació judicial. Però no fa gaire a dins d’un llibre hi vaig trobar un paperet més aviat petit molt ben doblegat que amb una lletra com de màquina d’escriure antiga deia el seguent:

MÉS, MENYS I MOLTS ADVOCATS ASSOCIATS

Edifici Mercuri, Avinguda de Qui Vingui, Telèfon 12345

Distingit senyor Llop:

Li escrivim en nom de la nostra clienta, la senyoreta Caputxeta Vermella, a propòsit de l'àvia d'aquesta. La senyoreta Caputxeta Vermella ens diu que vostè està ocupant la cabana de la seva àvia i es posa les seves robes sense consentiment de l'esmentada senyora.

Li demanem que prengui nota que, si aquesta situació continua, avisarem el Llenyataire Major i -si calgués- a tots els homes del rei, infanteria i cavalleria incloses.

Canviant de tema, l'hem d'informar que els senyors Tres Porquets, S.L., estan fermament resolts a pledejar per danys i perjudicis. El seu oferiment de compartir beneficis en un robatori de naps o de cols ha estat desestimat, i no en traurà res de continuar fent el desentès.

Resta seu afectíssim

H.Més

Aprofito per penjar aquest curt de 15 minuts hi ha veu, és un curt encantador sobre llibres el recomano molt i molt, són 15 minuts deliciosos.

Aprofito també, encara que vaig força tard per deixar penjada la llista dels llibre llegits l'any 2011:

Cada set onades / Daniel Glattauer
La voz dormida / Dulce Chacón
Donde rompen las olas / Claudie Gallay
Astrid i Verònica / Linda Olson
La tia Mame / Patrick Dennis
Els jugadors de whist / Vicenç Pagès i Jordà
La travessia / Núria Esponellà
Les sirenes de Bagdad / Yasmina Khadra
Natura quasi morta / Carme Riera
La nevada del cucut / Blanca Busquets
El temps que voldria / Fabio Volo
El jersey / Blanca Busquets
Las hermanas / Stefan Zweig
La Delicadesa / David Foenkinos
L'acabadora / Muchela Murgia
Brooklyn / Golm Tóibín
L'última trobada / Sandor Marai
Nieve / Maxence Fermine

I em sembla que no em deixo res

Dickens 2012

2012-02-07T01:30:00.001+01:00

"Tant de bo que el fantasma es mogui per la casa agradosament, sense que li vinguin ganes de quedar-s'hi"

Petit homenatge a Dickens

Cinquanta vuit anys va viure Dickens i avui 7 de febrer es commemoren els 200 anys del seu naixement. Una vida plena de contrastos, Dickens ens fa plorar i ens fa riure, ens submergeix en les misèries més profundes o ens enfila a tocar grans riqueses. En la seva obra no oblida mai la seva infantesa de nen pobre i desatès, així ho reflecteixen moltes de les seves obres on defensa sempre tota la gent marginada socialment.

Fred i tramuntana

2012-02-03T18:11:00.010+01:00

Sento i respiro el fred que fa. Un fred que forada i em fa sentir el que n’és de fràgil el cos. Bufa forta la tramuntana i totes les pors i els dolors marxen, i el fred batega més fort. És tan net el cel aquesta tarda de divendres que des de la finestra de casa sembla que amb el dit puguis tocar la torre del castell del Montgrí. Tots els freds passen i el vent de tramuntana d’avui envellirà i n’arribaran d’altres i el glaç es desfarà fins a desaparèixer del tot.

Les dues fotografies dels caramells són d'en David el meu germà i la de sota com sempre del meu fotògraf incondicional.

L’any 2009 vaig llegir el llibre de la Judit Pujadó (amiga i usuària de la biblio), escriptora i veïna de Gualta i va ser en el llibre Les edats perdudes on hi ha una descripció excel·lent de la tramuntana”:

“El vent mana a la comarca, la fa navegar, la transforma. Del paradís a l'infern, Les ventades del nord, a l'hivern, fan arribar arran de costa volves de neu de les muntanyes. Arriben esvalotades i furioses. Les han arrencades del niu i es resisteixen. La tramuntana xiula com si un boig s'hagués escapat del manicomi i udolés per les xemeneies de les cases. Els xiprers es vinclen com si fossin canyes i perden la serenor espiritual que aparenten quan domina la calma. Semblen borratxos fent tentines després d'una nit de gresca. Les fustes de portes i finestres es ressequen i, balderes, es neguen a ajustar. Quan bufa el llevant, inflades d'humitat, no es poden tancar. No se sap mai quan han de durar els vents del nord. Diuen que no es moren abans del tercer dia. Deixaten la comarca, la voltegen, i quan un matí ha deixat de bufar, sembla que el món neixi de nou. Tot és més a prop, a tocar de la mà, com si poguessim agafar les terres amb el palmell i rebregar-les entre els dits."

Silenci d'un passat

2012-01-26T22:26:00.011+01:00

Una porta oberta i trobes:

El silenci d'un passat il·luminar per un pàl·lid raig de llum.

Secrets rovellats en una sagristia morta.

Barreges d'olors i objectes sense vida.

Pregàries i diables penjats d'un fil.

Objectes d'una vida aspre i sense amor.

Pecats que han mort de sentiment.

Creu que plora i s'aferra a la paret per no caure.

Sepulcre d'oracions ofegades.

Quatre ratlles que surten d'una excursió a Sant Martí (Garrotxa).

Silenci i buit

2012-01-18T10:27:00.012+01:00

Chop Suey d'Edwuard Hopper

Amb barret, elegants i ben vestides les dues dones, ben estirades i amb el cap ben alt sortien d’ inaugurar la col·lecció de Barney A. Ebsworth que s’exposava temporalment a la National Gallery of Art de Washington. Feia temps que no es veien i després de l’acte de protocol salutacions, firmes i encaixades de mà pròpies d’aquests tipus d’actes, van decidir anar a prendre un cafetó.-Entrem aquí! Acte seguit la cosa va anar així:

- Cris: - Com estàs Leti?
- Leti: -Bé gràcies, i vosaltres Cris?
- Cris: -Anem fent
- Leti: -Es mono aquest jersei verd que portes
- Cris: -L’he comprat de rebaixes ja que anem una mica justets de diners
- Leti: -Suposo que ja te n’has assabentat que han tret en Natxo del museu de cera i l'han posat a la secció dels esportistes.
- Cris: -Noós! quina tristesa!. Noós, ho sabia, es que aquí a Washington les notícies arriben molt distorsionades.
- Leti: -Es estrany, sempre ens trobàvem pel dinar de Nadal a casa en Juanca o a esquiar a Baqueira i aquest any res de res...
- Cris: - Mira’ho del costat positiu haureu estalviat una miqueta.
- Leti: -Però tu has anat a esquiar oi?
- Cris: Sí, però Nóos em vaig comprar equip nou aquest any, per això nóos vaig voler cap exclusiva a l’ ¡ADEU!, i saps que va passar quan estàvem esquiant amb en Natxo?
- Leti: Nóos,
- Cris: Que van trucar al Natxo i li van dir que estava imputat pel cas Palm Beach..........o alguna cosa així
- Leti: El cas Palma Arena
- Cris: Tu sempre tan ben informada...no has perdut la vocació de periodista
- Leti: Per culpa del teu marit ara hem d’oferir una imatge més austera...

Mentrestant a l’altra taula, discretament i fluixet una parella parla de l’exposició, comentant les obres de Hopper plenes de buit i de silenci, i escrivint la carta als reis demanant que marxin dels països catalans.

Col·laboració a http://relatsconjunts.blogspot.com/

Des de aquestes quatre ratlles, i encara que he descobert tard el bloc vull felicitar-vos per tan bona iniciativa, encara que he de dir que el quadre d'en Hopper, m'ha costat! Enhorabona!

Percepcions estètiques

2012-01-12T22:29:00.016+01:00

Miro aquesta foto. Un dia gris. No hi havia massa diferència entre el color del cel i el color de l'aigua del mar. Tot era força uniforme. El mar en calma, pla, amb uns tocs de color; les boies taronges. Boies sense cap barqueta amarrada, ni una. Recordo que quan vaig fer la fotografia em venien ganes de caminar sobre les aigües i enfilar-me en una boia de color taronja i anar saltant de boia en boia, ara amb un peu, ara amb l'altre, i jugar, i cada cop amb l'impuls de saltar més amunt i més lluny. Una d'aquestes il·lusions visuals i mentals.

Avui ha estat una nit difícil, una d’aquelles nits, que el cap salta d’un lloc a l’altre a una velocitat increïble i els fets es succeeixen d’una manera vertiginosa, i comences un viatge mental per diferents horitzons i diferents paisatges. Situacions incoherents i mai viscudes, desenllaços de fets que mai han passat. Es regiren el pensaments, i com una narració cinematogràfica penses i passes imatges de coses que mai no han passat. Aquesta nit la velocitat dels pensaments era excesiva i no podia aturar-los com quan fem botar una pilota. Després encens el llum i aterres, i no saps si són boies, caramels de taronja o un camp inundat de carabasses, si són pilotes o són flors de figuera de moro que han caigut a l'aigua.

Les fotografies són fetes a Calella de Palafrugell, un dia d'aquests que sortim a passejar.

Jugar amb el temps a fet i amagar

2012-01-08T14:19:00.030+01:00

Quien vive como yo no muere: se acaba, se marchita, se desvegeta. El sitio donde estuvo sigue sin él estar allí, la calle por donde caminaba sigue sin que él sea visto en ella, la casa que habitaba es habitada por no él. Llibre del Desasosiego de Fernando Pessoa

Sembla que el pas del temps s'hagi adormit. Ciutat que m'arrossega pel laberint de carrers plens de petites portes mal ajustades. A cada porta un grapat de timbres, i si truques s'obren més portes i a darrera cada porta trossets de vida que treuen el nas.

Una claror plàcida il·lumina els balcons vestits de colors i la roba estesa juga amb el sol i el vent.

Tarda de sol que il·lumina els terrats plens de secrets escapçats i flors que es miren.

Carrers que s'enfilen. sembla que les aranyes hagin teixit aquest sostre. Sostre imprescindible per fer les pujades i baixades de la vida.

Assegut pacient espera. El pas del temps és a l'altra costat del pont, i de la canya hi penja l'esperança i un somni que es perd mar enllà

Finestra indiscreta on el temps juga a fet i amagar i em permet inventar la història. Una història que m'ha permès remar cap enrere i omplir-me les butxaques de belles imatges.

Els reis aquest any van passar una mica abans d’hora, i ens han portat un viatge per tots quatre; tres dies a Lisboa. No pensava escriure sobre el viatge, però no he pogut evitar prendre notes i quatre apunts a la meva moleskine

Calmat, pas a pas feliç 2012!

2011-12-31T14:18:00.002+01:00

Acabo el 2011 amb una caminada. Camí de Ronda de Platja d’Aro a Palamós. El darrer dia de l’any semblava un dia incert no sabia massa ben bé que fer, finalment m’he decidit per anar a caminar. Hem sortit amb l’Eva, la Teresa i la Montse, i hem anat a resseguir la vora del mar. Un camí de calma compartint somnis, sentiments i il·lusions. Un dia per contemplar la bellesa del mar. Un dia que si el pogués desgranar, cada grana seria un petit tresor. Un dia que no tornarà a repetir-se, especial, diferent, un dia en que tot espurneja, l’últim del 2011.

Aquest 2011 que ja li queden poques hores de vida, ha estat una barreja de dolçor i amargor. La pèrdua d’algú molt estimat m’ha portat a fer amistat amb el dolor, i en algun moment he naufragat, però, també he somrigut amb esperança i com vaig llegir a no sé quin llibre, no he deixat mai que la tristesa fes niu en el meu cap. El 2012 tan sols voldria fer-lo amb un camí planer, un any que es pogués assaborir tranquil·lament cada dia i poder seguir caminant amb la serenor agafada de la mà. Que els batecs del cor, facin que les passes de la vida siguin més fermes per el camí de l’atzar. Vull despentinar-me com sempre he fet i abraçar l’entusiasme! i que pugui conviure amb els que estimo compartint. Aquests són els meus desitjos per al 2012.

A tots, a tots!!!!!!! Que tingueu un feliç 2012.

Les fotos les he fetes jo aquesta vegada, en Quim està malaltó, aquesta darrera l'he fet especialment pensant en tots els blocaires, que tingueu tots un feliç 2012!!!

Fent i desfent records

2011-12-25T08:27:00.000+01:00

El Nadal és inevitable em porta records. Records que es desdibuixen la resta de l’any, i que aquest dies tenen un pes molt melancòlic. Per Nadal no sé pas que em passa que com el famós anunci, els records truquen a la porta. No sé pas on són la resta de l’any ni a quin racó de la memòria queden guardats, però sempre, sempre que arriba Nadal el calaix d’alguns records s’obre. Intento deixar-lo perfectament endreçat, però no entenc el que passa, es desendreça de cop i per molt que faig força per tancar-lo no hi ha manera. Hi ha una frase d’Agustí Bartra (Barcelona 1908-Terrassa 1982) que trobo molt encertada; “ En l’home mai no mor l’infant. L’infant ens acompanya sempre, i quan en moments de soledat ens girem cap a ell, és per demanar-li les imatges més belles que dormen en el nostre cor”. De les imatges més belles que dormen en el meu cor són quan fèiem cagar el tió a la cuina de casa els avis. També recordo que jo no era massa de jugar a nines, però per Nadal, les arreglava totes, les rentava i les pentinava i els hi posava els millors vestits, que fessin goig. També hi ha una cosa que encara ara faig, esmicolar amb la boca la punta d’una neula, en faig trossets ben petitons i bufo i no sé perquè em fa somriure. Hi han coses que marquen l’ identitat del Nadal, el llarg sobretaula amb les mandarines al mig, mentre parlem i arreglem una mica el món a la nostra manera les anem menjant. Per Nadal tothom fa excessos i jo faig un excés amb els sentiments...no hi puc fer-hi més i és quan me’n adono que l’oblit no existeix. Fent i desfent records us desitjo a tots un Bon Nadal i un tranquil i serè 2012.

La Bocca della Verità

2011-12-17T10:47:00.006+01:00

Cada dia feia el mateix recorregut per anar a l’establia. Sortia cinc minuts abans perquè li agradava passar caminant per davant de l’església. Aprofitava per entrar, resava tres pare nostres i cinc ave maries i quan sortia anava a posar la mà a la Bocca della Verità. Encara que hi haguessin turistes esperant per fer-se una fotografia, la Maria, es posava a la cua, no se’n podia estar, ella tan sols volia posar-hi la mà. Aquest ritual de cada matí el repetia des que va tenir aquella estranya aparició, fins i tot, després de néixer el seu fill Manel. Una vegada tenia la mà a dins la Bocca s’hi quedava dos minutets. Quieta, apretava els llavis, immòbil i tancava els ulls. La primera vegada va sentir l’escalfor d’un llavis que li besaven la mà. Un altre dia va sentir com un dit suau li resseguia el perfil de la seva mà. L’endemà com una mà s’entrellaçava amb la seva. I així dia rere dia. Una llengua humida que li resseguia cada dit. Cinc petons un a cada punta de dit, que quan va treure la mà se’ls va llepar i tenien gust a mel. Un dia va sentir també com li escrivien amb un retolador 9 lletres, va treure la mà i hi havia escrit: et desitjo. Un dia dels més sonats fins i tot va sentir com el membre viril reposava sobre la seva mà i ella la va tancar suament i s’hi va estar els seus tres minuts, quan la va treure, es va acostar el palmell de la mà al nas per sentir encara la olor de sexe. Aquesta era l’altra vida de la Maria, una vida que s'escola de desig, entre flocs i encenalls de plaer, mentre el seu marit Josep, aliè a tot el que li passa a la Maria continua treballant a la fusteria i el seu fill va marxar de casa.

Col·laboració a http://relatsconjunts.blogspot.com/

Apunts de la caminada de Gombrèn a Montgrony

2011-12-10T19:00:00.010+01:00

Blau serè d’aquest matí que ja olora l’hivern. La rosada acarona les fulles. Camino. Tinc el meus peus per pujar cap a munt. El que m’espera a dalt engresca les meves cames. Així compto la meva vida, per tots el moments que sóc feliç, i quan camino ho sóc. L’aigua batega en un petit torrent. Els meus peus s’arrapen a la terra i sento a la cara l’aire fresc. Sempre ha pensat que aquestes caminades són carícies de la vida i quan camino és quan la vida m’explica els seus secrets.

La llum del sol esclata entre els arbres i el bosc es vesteix de pau i de colors. Viure. Viure embadalida per aquest paisatge. Entono a mitja veu una cancó d’en Llach...un núvol blanc....i quan sóc al cim el món somriu.

Els meus ulls miren un paisatge que estimo. Aquests són quatre apunts que van sortir de la caminada d'ahir. De Gombrèn al Santuari de Montgrony.

Les fotos són fetes per el Quim Riera el meu fotògraf particular i incondicional.

Joan Vinyoli - Avui a les 8.17 del matí

2011-11-22T19:30:00.009+01:00

La llevantada d'avui i una poesia d'en Vinyoli. Res més.
VENT DE TARDOR
Vent de tardor, vent solitari
vent de nit,
obscura força que es deslliga
de l'infinit i torna a l'infinit,
arremolina't dintre meu, conjura
contra el meu cor la teva força,
arrenca ja l'escorça
del fruit que no madura

Les fotografies les he fetes aquest matí a les 08.17 entre Sant Martí d'Empúries i l'Escala. Si cliqueu a la columna de la dreta: Llevantada podreu veure més fotos.

A la tardor de la meva vida.

2011-11-19T13:07:00.003+01:00

Estimat Marcel

A la tardor de la meva vida, escric aquestes ratlles per comunicar-li que ha mort el meu marit en Ramon i el paper en blanc m’ha convidat a explicar-li allò que havia guardat dins meu tan de temps. Recordo que quan amb en Ramon vàrem anar de viatge a París, -el nostre únic viatge a l’estranger- aquell viatge l’havíem fet una mica gràcies a vostè. Com agraïment vaig comprar-li una llibreta amb la portada d’un quadre que quan el vaig veure al Louvre em va fer molta gràcia. Un perfil humà fet amb fruits de la tardor...ja no recordo el nom del pintor..... Després de tants anys de venir a netejar a casa seva els dijous, recordo sempre aquella llibreta damunt la taula del seu despatx. Vostè sempre em deia que la taula del seu despatx no li toques gaire ja que hi tenia sempre molts papers, i em feia gràcia veure aquella llibreta sempre al cim de la taula o enterrada entre notes i els seus papers. Sempre em preguntava què hi havia escrit vostè dins d’aquella llibreta. L’últim dia que vaig venir a netejar abans de jubilar-me, no me’n vaig poder estar, vaig fer allò que no m’havia atrevit a fer mai obrir la llibreta i vaig llegir: “... sovint, Teresa, em pregunto perquè quan arribes a casa els dijous surto sempre a caminar cap enlloc, em remous sentiments, i quan et tinc a prop neguitejo. Teresa els nostres silencis em parlen d’amor, de dies i de nits que mai viuré i d’un amor que sols té vida en les pàgines d’aquesta llibreta...”. Vaig sentir el soroll de la porta i vaig tancar de cop la llibreta. Ara a la tardor de la meva vida per primera vegada puc parlar de tu i de mi. Per sempre.

Teresa.

P.D. Ara m’ha vingut a la memòria....Arcimboldo!

Aquest escrit és la meva col·laboracio a http://relatsconjunts.blogspot.copm

Les princeses també es tiren pets

2011-11-13T20:44:00.009+01:00

Avui un diumenge ben especial, hem anat a dinar a casa l’avi Joan (el meu pare) a Mataró, ens ha fet una bona cassola d’arròs. La meva neboda, la Berta, que ara té sis anys i tot just està descobrint l’univers de la lectura ( ja llegeix lletra lligada i força seguit ) ha entrat com sempre la primera, i mentre tots encara ens estàvem petonejant....... protocol d’arribada, la Berta, asseguda al sofà! l’he escoltat literalment riure pels descosits!. Evidentment a mi m’han faltat cames per anar al seu costat i preguntar-li: -de què rius?, explica-m’ho! que també riuré jo!-. No podia parar de riure, amb un conte entre les mans, (l’avi Joan als seus 73 anys és un addicte dels contes i sempre en trobes de nous a la tauleta petita del menjador). Tot just la Berta havia llegit la portada del conte:

M'he apunta't a la lectura compartida i hem llegit el conte les dues juntes....divertidíssim! la Ventafocs el dia del seu ball amb el príncep com que l’agafa tan fort per la cintura no pot parar de tirar-se pets!. La Blancaneus; els nanets ho cuinaven tot molt carregat de greix, i menjaven molt malament i la pobre Blancaneus tenia molts de pets......és per això que els nanets la van tancar en una urna!!!.La Berta m’ha comentat: jo també em tiro pets com les princeses! i tu?, jo també li he contestat que sí, i hem continuat llegint. Veure un infant disfrutar amb la lectura, i petar-se de riure era tot un espectacle. M'ha fet pensar en una frase que vaig llegir no sé on fa temps: "Les paraules que es passegen per les pàgines d'un llibre, més que paraules són camins per descobrir". No sé pas quin camí ha descobert a Berta avui amb la lectura d'aquest conte, l'únic que sé, és que era feliç.

Aigua, llum i natura

2011-11-11T19:09:00.003+01:00

Reflexos de llum i un toll d'aigua, res mes.

Fotografies: del meu fotògraf particular i incondicional, Joaquim Riera

2011-11-04T18:37:00.007+01:00

Els dies de pluja m’empenyen a la melancolia i a les ganes de no fer res, a llegir i pensar. Aquesta setmana un nen de la biblioteca em va preguntar- com funciona el món?- me’l vaig mirar i en calent no vaig saber què contestar. Vaig fer un silenci llarg. La pregunta pot tenir moltes interpretacions, però el primer que em va venir al cap va ser unes paraules que va escriure un company de feina en Jordi (que per cert té un bloc de poesia seva cliqueu a obre) “A un nen no l'enganyaràs. La notícia d'ahir de Líbia, és una bona o una mala notícia? Si és bona, perquè em produeix vergonya en veure-la? Al cistell de la Primavera Àrab hi podem posar la revolta a Líbia, al costat de la d'Egipte i Tunísia? Un tret de gràcia a un miserable dictador és el que oferim com explicació? A mi em podràs enganyar i jo em deixaré, però a un nen et costarà molt explicar-li.”. Abans de respondre al nen, em va passar pel cap que el món darrerament funciona força malament, no ens en sortim d’aquesta crisi, cada vegada hi ha més pobresa, països amb dictadures i matant a la població amb una violència extrema i a casa nostra anem perdent llibertats perquè moltes vegades no participem s'hi ha d'afegir corrupcions, assassinats i guerres. També em va passar pel cap tot el contrari, que el món de moment funciona gràcies a les persones i recordant les paraules d’en Jordi..a un nen no l’enganyaràs.....aleshores vaig pensar que la visió d’un nen sempre és positiva, i que el món funciona gràcies als nens, que els nens tenen tots un secret que pot canviar el curs del món, i aquest secret que tenen tots, absolutament tots els nens, és que ells estimen per estimar i aquest amor és la seva seguretat, uf! Sort que a la biblioteca sempre tenim recursos: "Com funciona el món", una guia pràctica del nostre increïble planeta de Christiane Dorion i de l’editorial Cruïlla, xulíssima!

Girar-s'hi d'esquena

2011-10-12T15:20:00.005+02:00

Hem arribar de vacances després de visitar terres d’Extremadura i us explico una història que a mi em va semblar divertida, vàrem anar a visitar el poble de Trujillo i vam pujar al castell, a dalt de tot, una espècie de capella amb una figura religiosa i femenina d’esquena. Sí ! ens va donar l’esquena, ella estava d’esquena al món. No sé pas on mirava aquesta senyora abans que arribés la senyora crisi i la cultura de l’estalvi no formava part de les nostres vides i es podia gastar fins i tot els diners que és guanyarien en un futur, gràcies a les facilitats que oferien les entitats bancàries. Ella s’hi va girar d’esquena, de fet algú la va girar d'esquena sense contemplacions. Sóc conscient que avui i sempre s’ha de ser solidari, però ho sento el fet hem va semblar d’una gran pobresa espiritual. A mi personalment em va fer gràcia, ja que primer no ho acabava d'entendre, "Giro de la imagen, funciona exclusivamente con 50 céntimos", o sigui que pagaves 50 cèntims d'euro i la imatge feia mitja volta. Els que erem allà li vam veure exclusivament l'esquena.

Roses a la finestra de la cuina

2011-09-30T17:59:00.002+02:00

Avui m’he aixecat com cada matí i he anat a la cuina a esmorzar. Les roses a la finestra de la cuina em recorden que has mort. De manera sobtada. Tots encara estàvem fent el procés que es fa durant les llargues malalties. Així és la vida, provisional, transitòria, passatgera, un camí d’anada, hi estem tan sols de pas, però no em quedaré ancorada en el dolor. Quan el present crema estiro dels records i recordaré sempre la teva vitalitat Josep.
“ –La vida és una sèrie d’estirades endavant i endarrere. Vols fer una cosa, però et veus empès a fer-ne un altra. Alguna cosa et fereix, i des del mateix moment saps que no hauria de ser així. Creus que algunes coses les tens garantides, encara que sàpigues que mai s’ha de donar res per garantit. Una tensió de contraris, com estirar un braçalet de goma. I la majoria de nosaltres vivim en algun lloc entremig. Sembla un combat de catch, dic. –Un combat de catch –riu-. Sí, es pot descriure així, la vida. I a la fi, ¿quin costat venç?, pregunto. -¿Quin costat venç?. Em somriu, els ulls arrugats, les dents tortes. –Guanya l’amor. L’amor sempre guanya.” Fragment del llibre Els dimarts amb Morrie de Mitch Albom

De princeses i fades

2011-09-17T12:50:00.016+02:00

Ja fa temps vaig llegir que segons quins contes infantils formaven part d’una literatura infantil subversiva, i advertia als pares que llegir als fill contes de fades i princeses era una activitat immoral (on hem arribat) ja que provocaven sentiments d’ambició, ànsia de riquesa i desig de casar-se per sobre de la posició social de cadascun ( a veure qui la diu més grossa)...també que la Ventafocs és exemple de enveja , gelosia, vanitat i afecció a la vestimenta...(i què més)..... Me’n vaig a l’altra punta i volia dir que els contes de fades i princeses també exposen idees més avantguardistes, i retraten unes històries en que les dones són protagonistes, o sigui que va ser la Gretel i no en Hänsel, que va desafiar a la bruixa i la va vèncer!!!. De petita me’ls van llegir tots i els vaig llegir tots...........i això de les fades (com les estupendes Winx, Sara!) està bé que les dones tinguin poders sobrenaturals que de fet els tenim; som gerents de família, rellotge despertador, mainadera, bugadera, perruquera, psicòloga i estem de guàrdia 24 hores.. Tot arriba Jo que voleu que us digui el més important de tot plegat és que els nens facin el pas d’obrir un llibre, i que surtin totes les històries que hi ha a dins i que s’agafin de la mà dels protagonistes i comencin el viatge de descobrir el tresor que amaguen els llibres (recomano llibre “Dins el mirall, la literatura infantil i juvenil explicada als adults de Pep Molist”). Expliquem històries!, llegim llibres als petits i, despertem les ganes de llegir!, jo vaig llegir contes de princeses i no sóc pas una noia dòcil i obedient ni espero pacientment l’arribada del príncep blau, no m’ha fet cap mal llegir la Ventafocs o la Blancaneus o qualsevol altre conte, si no els hagués llegit no hauria descobert que les princeses són diferents.

Des de l'aeroport

2011-09-09T21:00:00.004+02:00

Escric des de l’aeroport. Sempre m’han agradat els aeroports, les estacions i les àrees de servei, llocs de pas, espais de trànsit......com la vida. Són com un microcosmos, un altre planeta. M’agraden pel moviment, el que és efímer, el desplaçament, fins i tot m’agrada esperar , seure en cadires incòmodes i prendre un d’aquells cafès dolentíssims. És un espai on fins i tot sembla que la paraula crisi no existeix, on no importa d’ on ets, tot és tolerat i acceptat i ho compartim tot civilitzadament, sales d’espera, restaurants, cues....M’agraden perquè és un lloc de trobades i acomiadaments , de persones que s’abracen. Els aeroports fan olor a històries, el que va a treballar, el que torna de vacances, el que ve o va a veure la dona o l’home que estima, el que ve a buscar una oportunitat laboral, el que torna trist, el que somriu, milers de cares cadascuna amb la seva història. No sé perquè m’agraden tant....pel meu desig de fugir, de volar, de conèixer, m’agrada imaginar els destins de la gent amb la que ens creuem. Maletes plenes de música de colors i paisatge. Un espai on es suavitzen les diferències socials, un espai on s’homogeneïtza a la multitud i les identitats desapareixen. Des de l’aeroport a punt de pujar a l'avió que em portarà......... anuncien el meu vol, destí:

Hi han dies que amb un poema en tinc prou.....

2011-09-02T10:43:00.010+02:00

Voldria retenir un dia

com el d'avui tan clar i

ple de sol, amb quatre

núvols allà al fons

que tímids insinuen

futurs camins més foscos.

Ignorant-los com faig ara

per gaudir moments així

únics irrepetibles.

El poema és de la Montserrat Abelló

Les fotografies les ha fet el meu fotògraf incondicional Joaquim Riera, aquest diumenge que varem anar a passejar a Santa Pau

Que es quedi a casa

2011-08-13T09:21:00.010+02:00

L’altre dia escoltava a la meva neboda Berta com cridava al seu pare: Papaaaaaa si us plau.........automàticament es va sentir una veu (la del seu pare, el meu germà!): el papa és a Romaaaaaaaa....automàticament la Berta torna a cridar: Pareeeeeeeeeee si us plau............... L’altre dia al telenotícies vaig veure que instal·laven 200 confessionaris al Parque del Retiro amb motiu de la visita d’aquest senyor, ara que estem de retallades ja podrien fer una confessió general i llestos! o com deia la meva avia una missa de perdó i au tots perdonats de cop! i ara que fins i tot et pots confessar on-line .La pàgina és curiosa surten els pecats més populars, pecats que es repeteixen més.....el que no sé és com t’arriba el perdó, jo com que no m’he confessat mai, no sé el que diu el capellà quan estàs agenollat, potser si ho fas on-line segurament deu arribar un correu electrònic si ets digne de perdó o te’n vas de cop a l’ infern. Aquest senyor a mi no em cau gens bé, no m’agrada gens ni mica el concepte que té de la sexualitat, que ens nega el dret a decidir certes coses importants com si tirem endavant un embaràs, quin és el sexe de la nostra parella, el dret a morir dignament..................vaja una llista interminable, un desastre... També he llegit per la xarxa que han creat un paper de vàter exclusiu per la visita del Benet, atenció!!!!!, el kit està format per dos rotllos de paper higiènic amb els colors de la bandera vaticana groga i blanca. La notícia continua dient que la intenció és utilitzar aquests rotllos com serpentines a l’hora que desfili aquest senyor. Jo em sembla que cauria a la temptació i l’utilitzaria pel que s’ha de fer servir una paper higiènic, ho deixo aquí. (Podeu clicar a sobre dels enllaços i riureu segur).

Els meus superherois

2011-08-09T11:57:00.004+02:00

Avui fullejava la cartellera de cinema i he vist que projecten varies pel·lícules de superherois com X-Man, Capitán América i un de nom curiós Linterna Verde, i m’ha fet pensar en quins eren els meus superherois de paper imprès. Faig un salt enrere en el temps, bé un salt no, uns quants salts i una de les meves preferides de quan era força joveneta, era un personatge que sortia a “Lily revista juvenil femenina”, Esther y su mundo i de fet el que li passava al personatge no tenia res a veure amb el que em passava a mi. Altres herois eren els 4 personatges dels llibres de l’Enid Blyton, els protagonistes sempre acabaven fent de detectius, resolent tot tipus de misteris i descobrint criminals, tot el contrari del que hauria fet jo. Amb els anys els meus superherois no porten capa ni espasa, són menys coneguts, i menys poderosos. Des de la dona que lluita per sortir -se’n d’un càncer de mama o qualsevol altra malaltia, els que treballen per millorar la nostra societat, els que es dediquen a ajuda a les persones menys afavorides, les persones compromeses socialment, sinceres i amb la cara descoberta, sense disfressa. Els meus superherois són persones colpejades per la crisi que busquen feina del que sigui per tirar endavant la família, aquests són els veritables herois de la vida i de la vida quotidiana que lluiten perquè aquest món sigui una mica més rodó.

Un any més!

2011-07-13T13:14:00.002+02:00

Ho sento, però cada any quan arriba el mes de juliol no puc evitar parlar del tema, avui que bufa la tramuntana arriba fins aquí la olor de Santes. Estic lligada a la meva història i al meu territori i al meu paisatge i estimo Mataró i la meva gent. És tan fàcil estimar la ciutat que un ha nascut malgrat les seves mancances, encara que sigui plena de pisos, carrers i cotxes. També hi tinc la família i m’hi sento estretament lligada i aquests lligams tenen molta força a la meva vida. Sí, sóc capgròs i arriben les festes Les Santes i toca tastar la festa i sacsejar el cos fins que et diu prou. O sigui que tanco la paradeta. Ja baixo Mataróooooo! . Xafardejeu el programa si cliqueu a sobre!

Les Neretes

2011-06-27T21:51:00.001+02:00

Aquest és un regal per la Sara

Els simpàtics okupes de cada any.

2011-06-22T11:48:00.019+02:00

Són missatgeres de bon temps quan arriben, però sempre em queda aquella cosa de pensar que la natura a vegades és molt dura i quantes s'hauran quedat pel camí. Una vegada vaig escoltar un avi que deia que les cases on hi han orenentes no hi cau mai cap llamp. A casa a vegades el que hi ha són temporals i tempestes com a totes les cases. Fa gairebé un mes i mig que van arribar a casa els simpàtics okupes de cada any i s’instal·len a casa al pati i no paguen lloguer refan l'habitatge i a viure. Aquest any dues parelles. De bon matí sobre les sis, dos quarts de set fan un escàndol increïble, no sé si surten de festa o arriben el que si sé és que no paren de cantar. Em costa fotografiar-les ja que no estan mai quietes. Són aquestes d'aquí a sota.

I es multipliquen. Em pregunto com hi caben tots plegats en un espai tan petitet?, com s'ho fan?, el que si procuro és que no caiguin del niu fins que no aprenguin a volar. Els pares no paren de fer viatges amunt i avall portant amb el bec el menjar, i els petitons s'esperen amb el bec ben obert i així durant tot el dia.

I com cada any marxaran..........

Vull anar d'excursió al paradís!

2011-05-25T17:34:00.010+02:00

"Quan era petita, vaig llegir un llibre de grans que deia que et podies menjar-te la vida a cullerades". Ara que estic a punt de fer 45 anys , això de menjar-me la vida a cullerades ja no ho veig tant clar, ara m'ho menjo tot més a poc a poc i a dosis més petites i amb una forquilleta. A vegades ara quan "les veig passar" com deia la meva iaia hi han coses i fets a la vida que me'ls miro de lluny i de reüll, i ja no mesuro la vida per les vegades que respiro, sinó pels moments que em deixen sense alè. Als 45 també penso coses com aquestes: que el Déu que il·lumina a certa gent és una mica curt (per no dir alguna paraula més gruixuda). A mida que m'he anat fent gran, hi ha indrets que me'ls he anat fent meus, llocs que m'agrada anar-hi sola, i senzillament estar allà. Són indrets especials que els meus pensaments van i vénen com volen. Mentre observo el paisatge penso que ja farà quatre anys que visc a Torroella. No m'ha estat difícil estimar aquest trosset de terra ni les seves gents. Ara tot just la començo a sentir com a casa meva. Ara arriba la calor, i l'altre dia en aquest lloc m'entretenia mirant les formiguetes, tan treballadores elles, és increïble la feinada que fan, una darrere l'altre...i vaig pensar: descansen? dormen aquestes bestioles?....i he acabat pensant en la meva estimada llibertat, que puc escollir o no, decidir, dubtar, estimar.......per això no sé si les pobres formiguetes...També avui he pensat que tinc moltes ganes d'anar d'excursió al paradís! Sí! al paradís!, construir-me una barqueta amb una closca de nou i navegar pels tolls d'aigua que ha deixat la pluja, també m'agradaria caminar per els somnis de la gent que estimo per veure com són, també m'agradaria agafar de la mà el vent de tramuntana per veure fins on hem porta. Demanaré aquests desitjos abans de bufar les espelmes del pastís.

El pes de les maletes

2011-05-15T19:52:00.003+02:00

Aquell dia tornava a casa molt cansat, el que no sabia era que el seu cor tornaria tan cansat d’aquell viatge, per fi es va decidir a obrir aquella maleta. Aquella maleta amb una càrrega desmesurada plena de desenganys i de fracàs. Un pes que mai hauria d’haver arrossegat. Viure amb aquell pes era morir una mica cada dia. Prou. Va obrir la maleta i va descobrir que el fred es pot convertir en tebior i l’enyor en felicitat. La seva ànima s’havia anat empobrint i ara, ara, volia mirar endavant, conscient del fet que viure amb el pes d’aquella maleta era l’únic camí per poder viure. Avui plou, i és hora de viure, va agafar la maleta i la va omplir de flors i va començar a caminar.

Un d'aquells escrits guardats en el calaix, la foto és de Girona Temps de Flors i l'autora és l'Ester Feliu.

El per què d'en Mourinho i el llenguatge dels infants

2011-05-05T17:20:00.002+02:00

Avui m’ha passat un llibre per les mans, sobre el llenguatge dels infants, i llegeixo: característiques del llenguatge dels nens de quatre anys i diu; -Que les preguntes comencen a ser molt freqüents utilitzant els per què-, ostres! com en Mourinho!!!!. També diu que hi ha preguntes que són difícils de respondre com –A quina distància hi ha les estrelles?- ho sento ara les estrelles són al Camp del Barça!. També diu que -el nen de 4 anys és molt xerraire, encara que gran part de la seva xerrada es deu al simple plaer que li produeix l'ús del llenguatge. Sosté llargues i complicades converses i pot explicar una extensa història barrejant ficció i realitat, fins que finalment es confon. De vegades és evident que parla només per atreure l'atenció de la gent-. Penso, ostres!!!!! com en Mourinho!!!! Pot ser que en Mourinho es quedés aturat als quatre anys.... Per acabar i no allargar-me massa la resposta als per quès d’en Mou és la següent: perquè som els millors!!! Visca el Barça!!

Que em passa amb els llibres......

2011-04-18T17:13:00.003+02:00

Em torno boja quan passejo per les llibreries i veig tants llibres i tants títols nous, els llegiria tots!!!! Però per llegir-ho tot hauria de tenir moltes i moltes vides i això ja és una altra història. Quan agafo un llibre entre les mans i començo a llegir, me’n adono que la lectura ha estat la companya més fidel de la meva vida, jo hi poso el cap i el llibre m’explica una història i la combinació és explosiva. Aquesta setmana de Sant Jordi sempre l’he trobat especial, a molts ens passarà algun llibre entre les mans, mirarem la portada, llegirem el títol, mirarem la contraportada i de que tracta. Pensarem amb la persona que li hem de regalar, quan regalem un llibre regalem un trosset de la nostra ànima, què diu de nosaltres el llibre que regalem?, regalar un llibre és un acte personal, un acte fins i tot de seducció i saludable, regalar un llibre és estimar. Llegir, em cura, em fa plorar, a vegades em fa sentir jove i a vegades molt vella, llegir em transforma, em fa somniar, em fa riure, em fa sentir nostàlgia de temps que no he viscut, quan vaig descobrir el gust per llegir, vaig descobrir que quan llegeixo el temps no existeix i això no passa sovint. Feliç diada de Sant Jordi!

Un drac i una sirena.......

2011-03-28T18:28:00.006+02:00

Cadascú veu el què vol veure, i això no vol dir que sigui la realitat. Tot el que percebem ens arriba a través dels nostres sentits o la pell....i el què passa és que es produeix un estímul que prové de l'exterior o del nostre cos, puja a l'últim pis (cervell) i d'immediat es produeix una resposta. Suposo que cadascú veu el món en que viu d'una manera diferent. El que em va passar diumenge va ser una il·lusió òptica, i per uns segons plens de màgia vaig veure com un drac s'endinsava al mar.

En realitat és un tronc que va arrossegar l'aigua del riu Ter amb les pluges de la setmana passada, però us ho prometo semblava un drac! i la llum era tan bonica...que per uns segons....sols trobava a faltar una cua de sirena i endisar-me amb el drac al fons del mar.

Primavera i poesia

2011-03-20T18:24:00.005+01:00

Quan la primavera

obri les finestres del món

i l'ompli de verdors noves

i fulles tendres,

desitjo a tothom

l'esguard ple d'amor

per veure més bé

tanta bellesa

Aprofito que comença la primavera avui o demà i també demà dilluns és el dia mundial de la poesia.
Fragment de la poesia de títol Quatre Estacions del llibre:

Com un fil prim de Jaume Marín.

La foto és d'en Quim Riera

Ja s'olora la primavera....

2011-03-10T16:34:00.013+01:00

Vaig tard!, però com he llegit avui, el dia de la dona és cada dia. Això d'anar tard ja comença a ser tot un costum, o sigui jo volia penjar una poesia que parlés de dones però....m’han passat el dies...no he trobat la poesia de la Maria Mercè Marçal i el temps va passant, i per un altre costat casualment una companya de feina, la Sònia, (per cert Sònia, bones vacances!) va recomanar-me un llibre: El respirar dels dies (una reflexió filosòfica sobre el temps i la vida) d’en Josep Maria Esquirol, i no me’n puc estar.”És el ritme i la variació allò que transmet vitalitat; és el canvi rítmic estacional el que fa que la vida sigui vida, que sigui també diferenciada, que sigui canviant, que es renovi i que no es petrifiqui ni s’uniformitzi. La reproducció i la migració dels ocells, com el creixement dels arbres, són exemples de ritmes sincronitzats amb el cicle extern del pas de les estacions. Què espera l’ametller per florir? Però, sobretot, que cerca la cigonya amb el seu llarg viatge? Doncs res més que això: un clima més suau i un dia més llarg. L’emigració és un viatge cap al dia llarg....cap a la vida”

Parlant del temps i de la dona penjo una poesia d'una gran dona; la Montserrat Abelló:

DINS L'ESFERA DEL TEMPS

Dins l'esfera del temps

contemplo sempre la mateixa imatge

que s'esquiva de mi se'm perd

entre fulls de quaderns inacabats,

on un i un altre cop hi veig escrit

el meu amor de tu.

Tu que no l'has volgut lliurar

mai al plaer dels mots, i t'has

endinsat en el silenci.

Els autors d'aquestes fotografies són l'Albert i en Daniel Burgas, germans, i dos ornitòlegs genials tres petons cap a Finlàndia! i un altre on siguis Albert!

Sense tu

2011-03-01T16:00:00.007+01:00

A tu dolça mare,
et dec tot el que sóc......

la vida...

el lleu respirar que em recorda que sóc aquí,

cada trosset de cel pintat en la meva mirada

per poder observar les coses més boniques,

i les més inversemblants,

aquells sentiments que surten del cor,

aquelles paraules que rajen de l`ànima,

la llum argentada quan m'envaeix la foscor,

o la setinada quan no trobo el camí, ...

i aquella força sobrehumana,

després de mil batalles perdudes...

Nou anys sense tu. Sense tu, dues paraules que no tindrien que anar mai juntes, però, sempre seràs amb mi.

Aques fragment és d'una poesia de la pàgina web http://relatsencatala.cat/

i us passo enllaç de l'autora que firma com a Sant Gabriel http://relatsencatala.cat/relat/poema-a-la-meva-mare/858346.

Les fotos són fetes pel meu fotògraf incondicional i com veureu a la de sota ja s'olora la primavera!

La meva vida, la meva dansa

2011-02-13T20:10:00.010+01:00

Vivim en l'espai, ens hi projectem, l'habitem. En canvi el temps ens habita i ens destrueix lentament. Es fa gran i envelleix amb nosaltres. El temps és el cor, amb el seu ritme inexorable com un rellotge. L'espai, però, només existeix a través de les coses. I nosaltres som una cosa més en aquest espai. La dansa ens permet d'esculpir l'espai que ens envolta. D'estructurar-lo. A condició de viure en el present. El present és lineal, serè, pur. El present és el temps esdevingut eternitat. Paraules de Maurice Bejart, feia temps que les volia penjar al bloc.

La dansa és una manera d'existir va escriure el filòsof Roger Garaudy. Han passat... quants anys noies des de aleshores? Ep noietes!!! aquest escrit va per vosaltre i per totes les que hem compartit escenari Gemma, Raquel, Eulàlia, Carla.....no acabaria. La dansa ens va permetre descobrir-nos. Gràcies per el sopar a totes Anna, Rosa, Cristina, Mònica, Diana i Dúnia.

Les fotos són de fa uns quants anys!!! 1989 i 1992

Ulls, orelles i nas ben posats....

2011-01-30T17:50:00.007+01:00

Avui un vídeo que l’Àngela ha penjat al face m’ha inspirat a escriure al bloc que el tenia una mica abandonat. Concretament una frase: escoltar sense dir res… a deixar l’orella a algú que veritablement la necessita....m’ha fet pensar les vegades que vaig pel món sense les orelles posades, fins i tot hi han dies que no porto els ulls ben posats i ja no dic les ulleres. A la biblioteca quan vénen els conta contes el primer que diuen a la mainada és: ja porteu les orelles posadeeeesssssss??????? i tots els nens i nenes es posen les mans a les orelles per comprovar que les porten ben posades per poder escoltar el conte. Jo, més d’una vegada m’hauria de posar les mans a les orelles abans de sortir de casa.Quantes vegades no he portat els ulls i les orelles ben posades i m’han passat per davant els nassos persones, paisatges, sentiments, paraules, gestos, olors.....fins i tot el nas no el portava ben posat!!! ni els llavis!!! i no he pogut sentir el sabor dels petons. Però avui diumenge em sembla que ho portava tot a lloc, els ulls, el nas i les orelles, sentia la peculiar olor que fa el mar, escoltava el soroll de les ones i mirava amb els ulls com unes taronges aquest meravellós paisatge! i us enyorava família!. Les fotos estan fetes amb el mòbil i curiosament hem trobat aquestes ulleres a la sorra......tan ben posadetes....pobret el que las ha perdut!!!! I pels que em coneixeu no són les meves!!!!!.

Allò que a vegades et rellisca.......

2011-01-14T19:21:00.010+01:00

La recepta de la felicitat us asseguro que no la té ni en Ferran Adrià, ni la Ruscalleda ni en Santamaria. Avui, és un d’aquells dies que aquells refranys que escoltes sovint em rellisquen, és a dir, avui deixo per demà o.......qui sap quan allò que ahir vaig pensar que fermament faria: planxar i treure la pols! o sigui que em posaré els pantalons i la samarreta sense planxar. Avui és un d’aquells dies que em fan desmuntar de riure aquelles frases com: "sempre s’hi és a temps de tornar a començar en tots els aspectes!".....i una mer...deixem-ho! Tinc unes agulletes que no sé ni com hem dic després d’anar a jugar un partit esporàdic de futbol, i això que habitualment faig activitat física dos dies a la setmana i sóc constant. Avui és un d’aquells dies que no aposto ni mig cèntim per un estil de vida sa i una nutrició adequada....no!. Avui unes patates braves, copeta de vi, taquets de formatge i xoriç...........per acabar-ho d’adobar llegeixo “un hombre que luce sus canas denota seguridad en sí mismo, intelectualidad y sabiduria, madurez y personalidad”, ja, ja ja, i per la tele m’anuncien un producte capaç de rejovenir-me deu anys, i què més? O sigui que agafo el meus pantalons i samarreta sense planxar …em prenc directament un antiinflamatori tipus voltaren..spidifen per fer desaparèixer en un plis les agulletes, truco a l’Eva i sortim a fer unes estupendes tapes olioses en un bar “con mucho salero”. I evidentment abans de sortir de casa no em penso empastifar de la crema “rellenadora de arrugas” i si em trobo un home amb el cabell blanc li preguntaré vostè que està molt segur de sí mateix, és un home madur i amb molta personalitat , intel·lectual i savi! sap quina és la recepta per la felicitat?.

Una mena de màgia

2011-01-07T15:12:00.004+01:00

Els reis d’aquests any m’han deixat un llibre de poesia (hi ha un rei tossut i entestat en que m’agradi la poesia!!!). Sorpresa! El llibre és una meravella el seu títol és Una mena de màgia de l’escriptor Israel Clarà i no sé el que és millor si el pròleg amb el títol Una mena de pròleg de Carles Zafon o les poesies. El pròleg et planteja la lectura de poemes com un joc, i la gran meravella d’aquest joc és que no té regles. L’escriptor proposa i el lector juga. M’ha agradat molt ja que d’entrada tan hi fa que no sàpigues de poesia (jo no he llegit gaire poesia) tan sols acceptar el joc de començar a llegir. Us penjo uns fragments d'un poema que m’ha semblat dolcíssim us hi poso una fotografia de la meva estimada fotògraf incondicional la Conxi Duro.

Inici de la llum

Encara és massa d'hora i la pluja, al carrer,

desdibuixa els contorns d'una ciutat humida.

Un clarobscur espera el seu esclat primer

Dels reialmes de l'aigua ressorgirà la vida

.....................................

.....Pluja clara dins l'heura atlàntica del mur

que encongeix les ciutats i les pors de l'insomni.

Potser retornaràs de cels més transparents

i obriràs, amb els núvols, l'aquàtica cortina

que ara et separa, densa, dels que t'han estimat.

La ciutat que es desvetlla dorm amb tots els absents

la insinuada nit que la llum difumina

mentre despunta, tènue, el sol al teu costat

Jo i les meves fades!

2010-12-30T17:19:00.009+01:00

"Quan el primer nen va riure per primera vegada, el seu riure es va trencar en mil bocins que van saltar pels aires en totes direccions, i així va ser com van aparèixer les fades. Per això hauria d'haver-hi una fada per a cada nen i cada nena. Encara que avui en dia els nens saben tantes coses que deixen de creure molt aviat en les fades, i cada vegada que un nen diu "jo no crec en les fades", en algun lloc cau morta una fada." És un fragment d'un diàleg de la pel·lícula Descubriendo nunca jamas. M'agrada tant!, que ja feia dies que el volia escriure i ara que pots escriure la carta als Reis per correu electrònic i ser amic dels Mags d'Orient per el facebook i parlar per el messenger amb el Pare Noel no em direu que no és màgia. Jo em quedo amb la meva màgia mental torno a dir que les fades existeixen i tenen noms: Conxi, Anna, Eva, Núria, Angelina, Esther, Montse, Rosa, Dúnia, Diana, Marina, Gemma.....un petó ben gros a totes les meves fades!!

A vegades jugo amb la memòria i els records...

2010-12-14T18:34:00.007+01:00

Moltes vegades jugo amb la memòria, a vegades em porta molt lluny i a vegades al passat més recent. A vegades ordeno els records per por de perdre’ls i els endreço com si a dins del meu cap i tingués un armariet amb molts de prestatges i els vaig col·locant a poc a poc , tots ben posadets com el qui s’endreça l’armari i canvia la roba d’estiu a hivern. La vida té un percentatge de negror amb el que s’ha d’aprendre a conviure i aquests records són els que em costen més endreçar no trobo mai el lloc adequat , a vegades fins i tot m’invento els records. Però n’hi han d’una dolçor increïble recordo que m’agradava penjar-me un parell de cireres a les orelles, m’agradava rosegar pastanagues a la cuina, i llepar-me les llàgrimes. M’agradava mirar les estrelles a la nit i em preguntava si hi vivien persones com nosaltres en aquells puntets lluminosos . També recordo que volia ser safata de vol, astronauta i gogo girl, curiós no sóc cap de les tres coses! I que algunes nits tenia por i les dimensions dels fets es desfiguraven.....i quan em despertava després d’un somni pensava que tenia una altra vida en un altre lloc . Són records. Unes fotos que fent endreça he trobat en un calaix.....

Per molts anys Anna!

2010-12-12T19:28:00.006+01:00

Si voleu conservar un amic, si voleu estimar una amiga, espereu un diumenge al vespre i li envieu un poema. Veureu com l'amistat, aquest afer tan lent, no és foc d'artifici.
Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)
Aquí tens el poema Anna:

M'AGRADARIA REGALAR-TE
M'agradaria regalar-te

les coses més sensibles

que mai t'hagin regalat:

un vol d'oreneta,

l'olor del gessamí,

la salabró de la mar,

la dansa de les ones,

una fulla de falguera,

la fosca de la nit,

una font d'aigua fresca,

el cant d'un passarell,

l'herba del camí,

els colors de les flames,

l'escalfor del foc i,

so fos possible, la calma

i el batec del meu cor

Jaume Marín del llibre Com un fil prim

Les vostres paraules són benvingudes en aquest bloc

2010-11-21T17:18:00.000+01:00

Una pel·lícula i molts records.....

2010-11-21T09:39:00.011+01:00

Recordo la meva infantesa sobre una bicicleta i jugant molt sovint al carrer on jo i la paraula tranquil·litat anàvem de bracet i sempre amb la sensació que no ens podia passar res. Que feliç!. Hi havia paraules que ignorava totalment la seva existència; pressa i nervis. També recordo un parell de cotxes que varem tenir un Seat 850 i un Quatre L (Renault 4).Recordo també que anar a dormir era d’una dolçor increïble, i la vida transcorria més lentament que ara . Recordo les croquetes i la carn arrebossada (curiós era el meu menjar preferit) i ara!....com canvien les coses, els gustos, les idees , la forma de viure i de veure les coses. També recordo que m’ho creia tot i ara com em costa de creure les coses ! sobretot ara en plena campanya electoral. Em costa creure en els polítics igual que em costa creure en Déu però una de les meves incoherències es que crec que alguna fada existeix...tots aquests records m’han vingut després d’anar a veure la pel·lícula herois d’en Pau Freixasi l’Albert Espinosa us la recomano. M’ha fet recordar quan anava de campaments als estius, les cançons quan cantava “eram sam sam....guli...guli...un esquimal perdut en el desert....podeu afegir-hi tots els vostres records.... Com sempre la fotografia de dalt és de la meva estimada amiga Conxi Duro si cliqueu a sobre podeu veure la seva web.

Per molts anys Quim!!!!

2010-11-02T01:00:00.001+01:00

L'amor ens arriba sense avisar no es pot mesurar. Ni es pot quantificar de cap manera. Senzillament existeix. Hem de recordar-ho sempre Quim

Per molts anys a tu ets al meu costat sempre que ho necessito i m'eixuges les llàgrimes que el meu cor plora quan està trist o quan el fas massa feliç.

Llegir m'ajuda a viure....

2010-10-30T11:27:00.011+02:00

Avui llegia un article de Carlos García Gual al suplement Babèlia del diari EL PAÍS que deia que estima la literatura perquè l'ajuda a viure, amplia el nostre univers, ens obre finestres i experiències i ens convida a entendre i a conviure amb altres aventures; drames i realitats. Ens ajuda a alleugerar el camí i sobretot ens ajuda a recordar la nostra condició. És el que m'ha passat avui llegint a un dels meus escriptors preferits en Jaume Cabré, els seus llibres m'ajuden a viure, estic llegint un assaig de l'autor El sentit de la ficció Itinerari privat no puc evitar agafar la meva llibreta preferida on hi escric totes aquelles frases, aquells trossets, paràgrafs, paraules.... tot allò que em crida l’atenció i m’agrada i m'ajuden a viure: “Hi ha sentiments, com ara el de saber que em vaig fent gran i que, vulguis o no, pots mirar enrere i comences a tenir record, també s’activen moltes altres pulsions: què és el present, què és el passat, què és el futur. L’Arcàdia i la Utopia. El futur és un desig, un somni; és la gran coartada dels polítics i és cap on mira la gent jove i on la gent gran no vol mirar gaire fixament perquè els pot encegar la presència de la mort. Per la seva pròpia essència, no el tenim a les mans. El present, què és? No ho acabo de saber: prou feina tinc a viure’l i mai no sé si tot just és esperança o ja és record: és sentiments, accions, impulsos, dubtes...És un ocell que se’ns escapa de les mans; és com una novel·la. I el passat? Això si que ho sé. El passat està delimitat i saps que el posseeixes a través del record. “We posses nothing certainly except the past” diu Evelyn Waugh o, millor, el seu narrador de Retorn a Brideshead. És això: amb certitud, només posseïm el passat. I si ho no està satisfet d’aquest passat? Docs s’ha d’aguantar perquè la vida no admet replay.” (Pàg. 66) Penjo unes fotos del meu fotògraf incondicional Joaquim Riera que ja són passat, les va fer anant a la gola el dissabte 23 d'octubre.

Espectacle natural

2010-10-12T16:34:00.004+02:00

Ahir l'Eva en Quim i jo varem anar fins a Cala Pedrosa a veure un espectacle magistral, varem fer aquest video no té massa bona qualitat, però es veu La Foradada tota coberta per les ones.

Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total"
Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)

Onades carregades de missatges

2010-10-12T12:59:00.009+02:00

"Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total"

Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)

"Les grans onades de Llevant venen carregades de missatges de les aigües de més enllà de l'horitzó, deixen la sorra plena de petxines de totes formes mides i colors, com a senyal de que hi ha un més enllà " no sé qui és l'autor/a d'aquest fragment de paraules però em semblen precioses

Les fotografies són fetes com sempre per en Quim Riera el meu fotògraf incondicional, ahir en plena llevantada a Cala Pedrosa.

150 anys del naixement de Maragall

2010-10-11T15:33:00.011+02:00

"Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar com encantats, com enlluernats. Perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món."

Joan Maragall (Barcelona 1860-1911)
Ahir (10-10-2010) va fer 150 anys del naixement de Maragall

Avui a Minimàlia m'han enviat aquesta frase i el dissabte al vespre vaig anar al festival de tardor Temporada Alta(cliqueu a sobre) al Teatre Municipal de Girona a veure Joan Maragall: la llei d'amor (cliqueu a sobre). Un espectacle poètic dirigit per Joan Ollé i construït sobre el conjunt de l'obra literària de Joan Maragall.

ELOGI DEL VIURE
Esforça’t en la teva tasca com si de cada
detall que penses, de cada mot que dius,
de cada peça que poses, de cada cop del
teu martell, en depengués la salvació de la humanitat.

10:10 hores del dia 10 del mes 10 de l'any 2010! Un matí 10!

2010-10-10T17:45:00.007+02:00

Tot es gran o tot es petit, segons com ho mirem. Avui ha estat un gran dia sense fer res especial, l’hem fet especial oi Eva?. És allò del valor de les coses petites. Hem anat a veure el mar, una llevantada d’aquelles que fan por, és bell mirar el mar quan està tan esvarat , una mar brava, vestida de colors grisos. un mar tan viu, i nosaltres rient, “cuidadoooooooooo!!!!”. Ha estat un regal per la vista veure el mar, un dia anecdòtic i imprevisible com l’onada que a estat a punt de remullar-nos els peus; “cuidadooooooooo!!! . Avui ha estat positiu perdre el temps, “ de tant en tant perdre el temps, deixar que s’escoli despreocupadament, generosament, es bo per l’esperit i per al cos. Avui hem “perdut” el temps esmorzant, llegint, contemplant el mar. Instants d’il·lusió i d’aventura, un matí que dona sentit al nostre pas pel món. Un petó Eva! Aquest post és per a tu.

Avui diumenge el dia s’ha vestit de pluja, un diumenge de tardor plujós que la mandra et diu de quedar-te a casa però no ha estat així. En Quim ha dit anem a esmorzar al Xidors (carretera de Mont-ras a Palamós) hem sortit a les 10 i 10 del matí (quan ho anunciaven a Catalunya Ràdio) del diumenge dia 10 del mes 10 de l’any 2010 i que ha passat ha estat un matí 10!!!!. Hem anat fins a Gualta a buscar a l’Eva i cap a esmorzar, tres entrepans de pernil de gla, sucs de taronja acabats de fer, després cafès amb llet i després quatre o cinc panellets i en Quim un pastisset de gerds (dues horetes esmorzant hem llegit tots els diaris Periòdico, Vanguardia i El País) ha valgut la pena i després hem anat a la Gola de Ter a veure la llevantada d’avui. Tot es gran, tot és petit, segons com ho mirem.

Més camí

2010-10-08T08:32:00.007+02:00

De Portomarín a Palas de Rei (25,06 km). Quan arribes a Portomarín trobem un pont llarguíssim que travessa el riu Miño i quan marxes l’endemà el tornes a creuar per un altre pont de ferro vell ple de teranyines a les baranes, teixides a la perfecció (mireu la foto).Varem caminar tranquil·lament aquests dies, així teníem temps de veure les coses boniques. El camí també ha estat una experiència social, ja que varem conèixer a la Núria, una “xiqueta encantadora de Tarragona”. Vaig llegir moltes coses del camí que si motius espirituals, que si culturals, que si repte personal, la meva opinió és: una experiència inexplicable i amb ganes de repetir. Ah! m'oblidava la credencial!! és el carnet del pelegrí, un document personal que et permet obtenir La Compostela; de forma d’acordió hi consten les dades del pelegrí amb uns espais on s’hi col·loquen els segells dels refugis, parròquies, bars i restaurants per on passa el pelegrí, curiós.

Caminar amb el cor....

2010-10-07T16:17:00.009+02:00

“Hola, nit. Avui surto a caminar amb el cor, perquè les cames les tinc cansades i no em porten……”Quan les cames no ens tiraven és ben veritat havíem de caminar amb el cor i així arribàvem. Aquestes vacances hem fet un tallet del Camí de Sant Jaume (de Sàrria a Santiago 111 km). El primer dia dimarts 27 de setembre de Sàrria a Portomarín (22.75 km) una caminada preciosa esquitxada de petites cases, horts, vaques i xais, roures i castanyers. Tots els que fem el Camí som peregrins, de les coses més importants és no portar la motxilla massa carregada. A diferència del que succeeix a la nostra vida que a vegades portem la “motxilla” massa plena de coses inútils. La caminada del dimarts va ser una barreja de moments, diferents els uns dels altres, alguns moments toques el cel i d’altres et fan mal els ossos . Un camí de silencis, fe d’hores de caminar un caminar dolç, plàcid i calmat. Us penjo quatre fotos del primer dia i demà us explicaré més. Us escric un fragment d'una poesia de Brossa , que el camí de la vida és un repte, entristit pel pas del temps i a vegades el cansament fa difícil el pas endavant, però el sol sempre acaba per sortir i fer llum en el mirall de la pluja

Caminar tota una vida

et porta a preguntar si quatre passes

et fan el pes. Però no hi ha altre canvi

i veus a trossos sota tanta pluja

els vespres de la vida en un sol vespre

i el sol que es repeteix en mils de gotes.

El nostre camí

2010-09-26T09:00:00.000+02:00

(Aquesta foto no és del camí de Sant Jaume, és anant cap el Tagamanent)

Començo vacances. Començo a caminar a fer el camí de Sant Jaume, en Quim i jo aquest any hem decidit caminar, amb les motxilles a l'esquena, sac de dormir i quatre coses més, ja que és important no portar massa pes. No sé pas com anirà, us ho aniré explicant si la tecnologia ho permet. M'han dit tantes coses les persones que l'han fet que no sé pas. -Que si agafa això , que si no cal, que si compra això, que si has de dormir aquí, que si dorm allà....-bé ja us ho explicaré. He fet la motxilla això sí. El que hi porto sobretot són moltes ganes de pasar-ho bé, hi he carregat un kilo de sensació de pau per si fes curt, també hi he carregat moltes ganes de gaudir de la bellesa del paisatge, de sentir-me lliure, de gaudir de la pluja (segur que plou, ep! porto capalina) i del sol si en fa. Vaig llegir una vegada al llibre Petjades de Pedra (A peu pels camins de l'Himàlaia) que no és exagerat pensar que cada petjada que es deixa en el camí amaga un petit record de felicitat i sols espero i desitjo que així sigui

Descobriments de la tardor

2010-09-21T17:32:00.006+02:00

Arriba la tardor, els dies es fan cada dia més curts i la llum cada cop és menys intensa, i comença l'espectacle de colors de la tardor, grocs, taronges, vermells, marrons, temps de bolets i castanyes, temps de trepitjar les fulles seques i caminar sota la pluja. El primer dia de tardor Minimàlia m'ha donat el bon dia amb aquesta frase: "Els qui llegim fem descobriments, com els científics, però ells en fan molt de tant en tant i els lectors en fem cada dia". Jo avui he fet un deliciós descobriment, aquí el teniu:

En Nat i el secret de l'Esperança. L'Esperança deixa en herència a en Natanael el contingut de la seva biblioteca, el jove no pot ni imaginar que tots aquells llibres amaguen el més increïble dels secrets... Ben aviat, l'Alícia, en Pinotxo, el Capità Garfi i tots els herois dels seus contes preferits adquireixen vida davant els seus ulls. Viuen sota una amenaça terrible i només en Natanael els pot salvar. Comença aleshores per a ell una esbojarrada cursa contrarellotge per alliberar els seus nous amics. Un petit fragment "-Miri això! En Gulliver i el Capità Garfi són al llibre de la Caputxeta Vermella! En Pictou li va prendre el llibre de les mans i li oferí el de La Ventafocs. -La Ventafocs amb el Llop Ferotge? Ho troba normal, vostè?. L'antiquari va agafar un altre llibre. A Les mil i una nits, en Pinotxo, en Peter Pan i el Gat amb Botes sobrevolaven el palau de Bagdad amb la catifa màgica de l'Aladí...... si us animeu la creació gràfica és de la Rebecca Dautremer i el Text de Anik Le Ray

Ets lluny de casa

2010-09-08T22:10:00.008+02:00

Tenia el bloc una mica abandonat, per manca de temps i d'idees, per mandra, per la calor, per l'estiu... però ara que comença el curs he posat fil a l'agulla i ja sóc aquí, he escrit alguns petits relats curtets aquest estiu i intentaré penjar-los al bloc.Vaig llegir una frase fa anys de Khalil Gibran que em sembla que deia més o menys que "Hi ha d'haver alguna cosa estranyament sagrada a la sal: és a les nostres llàgrimes i al mar."D' aquesta frase i el fet de veure't cada dia a la mateixa hora a l'espigó del Molinet mirant el mar n'ha sortit aquest escrit:

No sé qui ets però cada dia a la mateixa hora el mar et crida. No sé qui ets, però cada dia mires el mar. Quan el mar et crida, tu el mires sense esperança, el mires amb enyor i amb enuig. De ben segur que no veus l'horitzó, donaries el que fos per estar a l'altre costat. Aquest mar que et va portar lluny de casa teva. Cada dia el mires. La vida dóna unes voltes inesperades. Tots els que estimes són a l'altra banda de mar. Crida i plora si així ho desitges i amb totes les teves forces, no et mereixes tota aquesta amargor, quan el teu cor està tan trist, no et rendeixis. Torna per la nit, torna a mirar aquest mar i pensa que cada estel és algú que t'observa, són punts lluminosos molt petits que et diuen que sempre hi ha un demà i un ahir i que sempre hi ha un adéu i un tornar.

Fotografia feta per en Quim Riera

Dones i llibres

2010-08-11T15:11:00.006+02:00

Avui m'ha caigut a les a les mans aquest llibre:

La senyora dels llibres, de Heather Henson i il·lustrat per David Small de l'Editorial Juventud

No convergeixo massa amb les coses que fan els americans, però de tan en tan reconeixo que hi ha coses que han fet ben fetes, i una d'elles va ser el "projecte de Biblioteques a Cavall que es va fer als anys trenta del segle XX com a part del Works Progress Administration, agència d'ajuda creada pel president Franklin D. Roosvelt durant la depressió als Estats Units que tenia per objectiu portar llibres a les regions més remotes a on amb prou feines hi havia escoles i cap biblioteca. És un album il·lustrat preciós i el seu relat està inspirat en la veritable història i valenta feina que van fer les Bibliotecàries a Cavall, a les quals es coneixia com les "senyores dels llibres" en la serralada dels Apalatxes a Kentucky, als Estats Units. Les Senyores dels Llibres havien de viatjar a cavall o amb mula pels camins carregades de llibres tan si feia bon temps com si feia mal temps"."No hi havia gaires homes en el projecte Biblioteca a Cavall, així, doncs aquesta feina era feta per les dones, en una època en què molta gent creia que la feina d'una dona estava a casa seva. Les Senyores del Llibres eren admirables per la seva resistència i dedicació. Se'ls pagava molt poc, però elles estaven molt orgulloses de la seva tasca: apropaven el món exterior a la gent que vivia a la Serralada dels Apalatxes i, algunes vegades, aconseguien fer lectors aquelles persones que en principi mai no li havien trobat cap utilitat a aquells quatre gargots. Els cavalls i les mules van deixar pas als bibliobusos, autobusos biblioteca, que encara existeixen avui dia, bibliotecaris i bibliotecàries que estimen la seva feina recorren tot el país per seguir portant llibres a tota la gent que els necessita".

Us escric un petit fragment: "Abaixo el cap i espero fins gairebé l'últim moment per dir-li el que em volta pel cap: "Tant de bo pogués regalar-li alguna cosa." La senyora dels llibres es gira i em mira amb les seus ulls grossos i foscos. "Vine cap aquí, Cal", em diu amb molta gentilesa. I jo m'apropo, és clar "Llegeix-me alguna cosa.". Així que obro el llibre que tinc a les mans, un de nou que m'ha protat avui mateix. Abans pensava que només eren quatre gargots, però ara ja sé què hi ha a dins de veritat i llegeixo una mica en veu alta. "Això sí que és un bon regal!" em diu i em fa un somriure tan i tan gros que fa que jo també li somrigui d'orella a orella.

No discuteixis amb una dona que llegeix.....

2010-08-08T17:30:00.006+02:00

El meu pare que de tan en tan m'envia cosetes per correu electrònic, m'ha enviat una que l'he trobat genial, la transcric literalment i no la tradueixo, em fa mandra!:

Una mañana, el marido vuelve a su cabaña después de varias horas de pesca y decide dormir una siesta. Aunque no conoce bien el lago, la mujer decide salir en la lancha. Se mete lago a dentro, ancla y lee un libro.........Viene un Guardián en su lancha, se acerca a la mujer y dice:
Buenos días, señora. ¿Qué está haciendo?
Leyendo un libro- responde ella (pensando '¿No es obvio?')
Está en zona restringida para pescar- le informa Él.
Disculpe, oficial, pero no estoy pescando, estoy leyendo.
Si, pero tiene todo el equipo, por lo que veo, podría empezar en cualquier momento, tendré que llevarla y detenerla.
Si hace eso, lo tendré que acusar de abuso sexual- dice la mujer...
-Pero ni siquiera la toqué !!! - dice el guarda.
Es cierto, pero tiene todo el equipo. Por lo que veo, podría empezar encualquier momento.
Disculpe, que tenga un buen día, "señora", y se fue....
Nunca discutas con una mujer que lee.. Sabe pensar....

Oeeeee! Aprofiteu l'estiu, les vacances o quasevol estona per llegir és un dels millors vicis, "llegir és un xarop que cura la soletat", "la lectura és el primer maó per crear persones amb pensament autònom, divergent i qüestionador" del llibre M'agrada llegir del Joan Portell. Feliç estiu a tots els que em llegiu! i el que no també!

Petit relat d'estiu

2010-08-02T21:01:00.008+02:00

M’agradaria tenir unes estisores màgiques que pogués retallar aquells moments de colors que m’ofereix la vida. M’agrada mirar a la gent, m’agrada seure en un banc a qualsevol passeig on la gent passeja amunt i avall i mirar a la gent, persones desconegudes, de sobte em fixo amb el gest d’una parella, o escoltes un nen, et fixes amb la mirada d’un avi, i el més entretingut és que imagino fragments de la seva vida a partir d’aquell precís moment que et passa per davant i m’invento la seva història i de fet és el que em diverteix més inventar-me la vida d’alguna persona a partir d’un moment. Així han nascut moltes històries que intento transcriure en un paper i aquí us escric un petit fragment que va sorgir d’aquesta manera:

Anaves molt de pressa, semblava que et perseguia algú, les teves passes eren curtes però molt ràpides, on anaves sols ho sabies tu. Fugies per no trobar-te amb els records. Cada cop eres més lluny i vas girar el cap enrere per veure tot el que deixaves. Em pregunto perquè corries tant, a les mans hi portaves una bossa; segurament a dins hi portaves petons, somriures, abraçades, llàgrimes, dubtes, desitjos, paraules, alegries i tristeses, petits trossets de la teva vida que vas recollir abans de marxar. Vaig seguir-te i et vaig mirar semblava que tenies ganes de plorar, havies perdut moltes coses a la vida, vas extraviar oportunitats en un mar de dubtes. Per fi tenies clar el que volies i per això corries Riera a vall. Tu també em vas mirar i per fi vaig saber perquè corries. Fugies de la por, aquella por que a vegades en les circumstàncies més adverses se’ns enganxa i en realitat és fruit de la nostra particular imaginació. Potser és per això que fugies, tenies pressa per repintar la teva vida. Marta 05.03.2010

Comença el compte enrere

2010-07-09T17:01:00.007+02:00

He trobat molts llibre per a la mainada que ensenyen a comptar. Curiosament ensenyen a comptar, ¡Del 1 al 5!, Babar aprende a contar hasta 10, no n’he trobat cap que ensenyi a comptar fins a Quinzeeeeeeeee! Comprendre per a què serveix comptar fins a 15 és el punt de partida de l’explosió de la meva Festa Major la de Mataró!. Sí! a Mataró compten fins a 15!. Una vegada es sap comptar fins a quinze, el que passa després ja és un altre tema que ara no ve al cas.....ja sé que comptar és una eina de càlcul..... però mireu a Mataró és una manera de passar-s’ho bé, molt i molt bé!. A l’escola el comptar se li dona un prestigi intel·lectual (he llegit). Per nosaltres l’acte de contar és converteix en festa, au vinga tots a comptar i ja callo.

(La il·lustració és dels cartells de Santes alternatius de l'any 2003 i l'autor é MCS personalment el trobo bonísssim)

Receptes de pluja i sucre

2010-07-07T14:41:00.008+02:00

Avui a la feina tocava forrar llibres i me'n ha caigut un a les mans que hi he estat estona. L'he forrat a poc a poc i no he pogut evitar mirar-lo, llegir-lo i tornar a mirar les il·lustracions. Les portadas són molt boniques i les il·lustracions, la maquetació i el disseny tot plegat molt xulo. Les autores dues dones Eva Manzano i Mònica Gutiérrez Serna i és que el titol ja és dolç Receptes de pluja i sucre un llibre que no saps massa bé on posar-lo a la biblioteca, un llibre de cuina amb receptes i ingredients ben curiosos, receptes que parlen de sentiments....receptes per la por, per l'enveja, per la felicitat, la confiança, la llibertat, l'esperança. Us en escric una:

L'ESPERANÇA

"L'horitzó es una línia que separa el cel de la terra i ens ensenya que podem mirar molt lluny. Sembla un miratge perquè mai no pots arribar-hi. En això consisteix el seu truc. Ningú no sap qui el va pintar. Només sabem que sempre hi és, encara que hi hagi una ciutat al damunt, unes muntanyes o un bosc. Es pot mirar des d'una finestra, tot i que es recomana sortir al camp per veure'l. És una il·lusió que en realitat existeix. L'esperança hi viu. Si la vols veure, tanca els ulls; aleshores sabràs que allò que es troba a prop o lluny depèn de tu. En obrir-los, veuràs que l'horitzó és una línia que uneix el cel amb la terra.

Recepte per no perdre l'esperança

Utilitzar tot allò que sigui a mà.
Fer dues maletes. Una, per guardar el que ens volem endur. Un altra per a la resta. Només ens emportem la primera.
En moments de flaquesa es recomanen els sospirs; fan pessigolles a la llengua.
Emportar-se una ampolla d'aigua i un entrepà; s'hi pot untar una mica de fe (és molt bona i no pesa )
Tornar a dormir a casa i començar de nou al dia següent.

El carrer

2010-07-03T20:30:00.001+02:00

Ara a l'estiu aquí a Torroella quan vespreja veig encara gent que agafa la cadira i surt a prendre la fresca al carrer i a fer petar la xerrada (a arreglar una mica el món). Quan miro una mica enrere (uns 31 o 32 anys), recordo unes revetlles entranyables a l'estiu. Sopàvem amb la família i després de la primera queixalada de coca, al carrer!!!!! No ens avorríem mai al carrer! no teníem ordinadors, ni plays, però teníem molta imaginació, el carrer es convertia en un camp de futbol, en un castell, sortíem en bicicleta, asseguts al portal llegíem TBOS, saltàvem a corda, fèiem guerres de "ganxets", a fet i amagar o ens perdíem pel descampat de Can Marchal (una antiga fàbrica que es va tirar a terra i fins que no es va fer el Parc de Can Marchal van passar uns quants anys). Anàvem d'una casa a l'altra i sempre queia un pa amb xocolata per berenar. El pitjor càstig era no poder sortir al carrer a jugar. Al carrer sempre hi tenies companyia, la Gemma, la Marina, l'Enric, la Nuri, en Jordi, els Ferrer, en Paco, Els Badia, l'Eulàlia, la Conxita......... sempre hi havia algú. Els carrers eren de les persones dels nens i nenes que hi jugàvem. Recordo també que passàvem moltes hores a casa la iaia Ramona i quan la iaia n'estava fins el capdamunt, cridava: "Au!!!!! surt a jugar al carrer!!!!!" ara això és impensable o "Ves a buscar l'avi Valentí als "turerus"!!!! (Cafè de la cantonada, lloc de trobada dels avis per jugar a cartes, al dòmino i fer el "carajillu" i petar la xerrada. El carrer era gairebé mitja vida, rèiem, ploràvem, corríem i saltàvem , parlàvem i cridàvem, vam créixer al carrer. Era el millor espai per jugar i expressar-nos i fer amics , a hores d'ara quan algú em de què coneixes a la Marina i la Gemma espontàniament em surt: del carrer!!!!! Aquest escrit és per vosaltres dues! Bon estiu! i us espero a Torroella el 21-22 d'agost! Un petó!

Dos imatges del meu carrer, el de Mataró!

Kit-Kat al Montseny!

2010-06-27T21:53:00.013+02:00

Mostra-ho tot

Obteniu el vostre

Tres dies al Montseny...un kit-kat d'aquells, que tornes a casa com nou. El primer dia, per començar a escalfar caminadeta de dues horetes cap a l'Empedrat de Morou us passo enllaç per veure la ruta d'uns 5.500 metres. El segon dia: Coll Formic-Pla de la Calma -Tagamanent, durillo, durillo....no estic massa en forma...tres horetes anar i tres més de tornar un total de 23 kilòmetres...l'endemà no sabia ni com em deia....(Marina i Pere; per vosaltres una passejadeta!) us poso enllaç per si voleu veure la ruta i fotos. Tercer dia al Sot de l'infern!!! una caminada fresqueta de 3.500 metres una horeta i mitja... em feien mal tots els ossos!!. Us penjo presentació d'algunes fotos del kit-kat. El Montseny preciós i super verd! amb la millor companyia!

Ja s'olora l'estiu

2010-06-20T21:41:00.006+02:00

Se m'acumula la feina! ja tenim l'estiu aquí......a les 13.28h i a veure si es veritat que arriba! Una mica de vitamina D no ens aniria malament a tots! L'estiu.......l'anunci d'estrella, les operacions sortida, les festes majors, un, dos, tres.....quatorze i quinze!, temps de prendre una clareta, un cafetó amb gel i granitzats , d'amanides de pasta i d'arròs, temps de menjar gelats, meló i xíndria. Temps de colònies, campaments i casals. Dies per anar a la plajta a fer un banyet, a l'estiu tota cuca viu!. Temps de cinemes a la fresca, festivals i concerts a l'aire lliure. Temps de correfocs i focs d'artifici. Temps de passejades a la vora del mar, de xiringuitos i de prendre la fresca al carrer. Dies de samarretes de tirants, pantalons curts i sandàlies, Temps d'enamoraments, amors i desamors. Temps de picades de mosquits,temps de descansar i de migdiades a l'ombra i on volia arribar no us oblideu d'un bon llibre que us acompanyi totes aquestes estones!

Muito obrigado e boa sorte

2010-06-19T20:13:00.006+02:00

El divendres ens va deixar José Saramago, ens queden per sempre les seves obres. Particularment les que he llegit són La Caverna i Assaig sobre la ceguesa i em van agradar moltíssim. Un dia vaig sentir al Saramago dient unes frases que em van agradar molt: "Sobre las páginas de un libro se puede llorar, es un instrumento para sentir y crecer"

Fragment de La caverna “(...) Leyendo se acaba sabiendo casi todo, Yo también leo, Por tanto algo sabrás, Ahora ya no estoy tan segura, Entonces tendrás que leer de otra manera, Cómo, No sirve la misma forma para todos, cada uno inventa la suya, la suya propia, hay quien se pasa la vida entera leyendo sin conseguir nunca ir más allá de la lectura, se quedan pegados a la página, no entienden que las palabras son sólo piedras puestas atravesando la corriente de un río, si están allí es para que podamos llegar a la otra margen, la otra margen es lo que importa, A no ser, A no ser, qué. A no ser que esos tales ríos no tengan dos orillas sino muchas, que cada persona que lea sea, ella, su propia orilla, y que sea suya y sólo suya la orilla a la que tendrá que llegar..."

Tot ja està dit fa temps.

2010-06-14T18:38:00.015+02:00

Aviat farà un any que vaig obrir aquest bloc, quan vaig començar aquesta aventura, l'intenció era que fos com un dietari personal on fos possible deixar-hi les meves opinions i els meus pensaments. Més o menys ho he aconseguit; algunes vegades amb més inspiració que d'altres, i molt sovint amb la sensació que tot ja està dit fa temps. El que sempre he fet es escriure amb el petit aparell que tots tenim a la part superior esquerra de la caixa toràcica i que treballa infatigablement; el cor. Així han passat 365 dies i aprofito per dedicar-vos a tots els que heu dedicat el vostre temps a llegir els meus escrits.

Per a què són els dies

Els dies són on vivim.

Vénen, ens desperten

Una vegada i una altra.

Són per ser-hi feliç,

On podem viure, sinó als dies?

Philip Larkin, "Dies"

El bloc m'ha permés inventar-me noves versions del món . "Imagina't que una nit....no pots dormir i saltes tan alt que voles per damunt d'un cobrellit de camps i boscos....Imagina't que la llum de la lluna s'escampa a través de l'aigua per fer un camí per als peus més lleugers, imagina't que un dia ...tot el que construeixes toca el cel"....les paraules que he escrit al bloc m'han fet companyia, m'han permès somniar, no sé pas a quin llibre vaig llegir "Els somnis fan les persones allò que són.".

Paraules escrites...

2010-06-09T16:20:00.007+02:00

Hi ha fets que avui són tot un luxe, rebre una carta amb el teu nom, l'adreça, un parell de segells d'ocellets i escrita a mà!. Ara amb el correu electrònic, el fax, el missatges al mòbil... la majoria de cartes són del banc o factures de telèfon, gas, aigua, impostos...... hi han coses que s'han perdut. La persona que l'ha escrit ha escollit el destinatari amb el cor, ha agafat un boli i paper i de ben segur que l'ha escrit com si fos al seu davant i ha fet volar el seu cor, m'ha fet pensar en un poema de Miguel Hernàndez que un dia em va caure a les mans..... us escric uns fragments de la poesia, ahh! i gràcies pare per la carta.

CARTA

El palomar de las cartas

abre su imposible vuelo

desde las trémulas mesas

donde se apoya el recuerdo,

la gravedad de la ausencia,

el corazón, el silencio.

Cartas, relaciones, cartas:

tarjetas postales, sueños,

fragmentos de la ternura

proyectados en el cielo,

lanzados de sangre a sangre

y de deseo a deseo.

En un rincón enmudecen

cartas viejas, sobre viejos,

con el color de la edad

sobre la escritura puesto.

Allí perecen las cartas

llenas de estremecimientos.

Allí agoniza la tinta

y desfallecen los pliegos,

y el papel se agujerea

como un breve cementerio

de las pasiones de antes,

de los amores de luego

Allá va mi carta cálida,

paloma forjada al fuego,

con las dos alas plegadas

y la dirección en medio.

Ave que solo persigue,

para nido aire y cielo,

carnes, manos, ojos tuyos

y el espacio de tu aliento.

Y te quedaràs desnuda

dentro de tus sentimientos,

sin ropa, para sentirla

del todo contra tu pecho.

Ayer se quedó una carta

abandonada y sin dueño

volando sobre los ojos

de alguien que perdió su cuerpo.

Cartas que se quedan vivas

hablando de los muertos:

papel anhelando, humano,

sin ojos que puedan verlo

Miguel Hernández

Gràcies a tots

2010-05-30T19:57:00.015+02:00

Llàstima que tot és tan breu, avui és el meu aniversari i el de la meva neboda la Berta, ella cinc i jo quaranta-quatre. M'havia proposat contestar un per un els escrits del Face, però és una mica difícil, el que us vull dir a tots, a tots! i un per un, gràcies!!!! per aquests petits instants, aquests segons del dia d'avui que heu pensat amb mi, he llegit tots els missatges un per un, i anava pensant en tots vosaltres uns quants segons, instants breus, i m'han desfilat moltes imatges; de ballet de la biblioteca, de festes, aficions compartides, l'atzar, bons moments, a vegades casualitats, coincidències, grup d'esplai, l'escola, la universitat, diableses, festes majors..... imatges que totes formen part de la meva vida, imatges que no tindrien cap sentit sense vosaltres..us escric un petit fragment d'una poesia que m'agrada molt. i us envio a tots un petó de tot cor !

Teixint llaços subtils,

els sentiments

es fa forts

i esdevenen

esperança.

Fent créixer

il·lusions

junts,

farem la gran aventura

de ser amics.

Fragment de la poesia La gran aventura de Jaume Marín

No vull deixar-me a ningú, gràcies; Neus Feliu, Angela Ventalló, Esther Montero, Esther Surinach, Jordi Fusté, Imma Gironès, Montse Falgueras, Cote Jordà, Anna Matas, Pere Patuel, Tere Matz. David Verdalet, Raquel Alvarez, Assumpta De Ramon, Nieves Abenoza, Gemma Codina, Marina Codina, Toni Rovira, Quim Raqués, Conxi Duro, Gemma Roselló, Anna Graupera, Magdalena Pons, Núria Rigau, Eva Suana, Antonia Buixò, Tre Casas, Quim Mas, Glòria Viladot, Diana Gàmez, Anna Roca, Roser Serrano, Neus Feliu, Olga Tàpias, Queta Riera, Pau Feliu, Angelina Iglésias, Irene Mustarós, Encarna Duro, Conxa Cantero, José Carpio, Ramón Vila, Dúnia Torner, Josep Vilella, Jordi Vilella, Pol Riera, Baba Jallow, Joaquim Riera, David, Berta i joan Vilella, Núria, Martí, Pau i Cose Montserrat, Trini Ferrer, Quim Raqués, Cristina Rufí, Eva Valero i Quim Riera Crec que no m'he deixat a ningú! Si no el bloc és fantàstic us hi afegiré.

Feliç 40 Aniversari!

2010-05-26T17:05:00.009+02:00

He sentit a dir que hi han aniversaris assenyalats, els 20 anys, els 30, els 40.....no sé....penso que tots els aniversaris els 31, els 44 els 28.....són especials ja que la vida és un camí d'anada i no hi ha tornada....bé avui fas 40 anys, i em coneixes prou bé...A la Bíblia, sí, a la Bíblia hi ha escrit que "Aquell qui ha trobat un amic, ha trobat un tresor". Tu ets un tresor d'amiga!!! De l'últim llibre que he llegit: "De vegades, necessitem trobar algú que ens ajudi a descobrir el món que hi ha entre nosaltres i les estrelles...."jo et vaig trobar a tu! Per molts anys Conxi, per sempre. Marta. La fotografia és de la Conxi. http://www.conxiduro.com/

Vaig tard!!!!!

2010-05-12T11:58:00.006+02:00

Ahir 23 de maig, va fer un mes de la diada de Sant Jordi, vaig tard!!!! com cada any la família hem escrit un conte i vam anar a Mataró a la festa del llibre gegant de la ciutat que t'il·lustren el conte que hem escrit. Us escric el conte i us penjo unes fotos de la il·lustració (no vaig preguntar el nom de l'il·lustrador un fallo per part meva), bé el conte:

LA MILLOR RECEPTE DEL MÓN

Hi havia una vegada una família de quatre elefants, no eren ben bé iguals que un de molt famós que va aprendre a volar, però, sabien cuinar unes receptes molt especials, us ho explico a continuació: Preparaven melmelades de petons de tots el gustos i sabors, cuinaven pastissos de tendresa, i caramels de somriures i bombons dolcíssims d'amor. El que feien ho repartien per tot el món i per allà on anaven. Així aconseguien allunyar camps de llàgrimes i plujes de tristesa. El que repartien els quatre elefants era medicinal; la recepte sempre la mateixa: ESTIMA

El conte el vaig escriure en un plis!!! Però el dibuix és xulíssim si algú coneix l'il·lustrador que m'ho digui.

Catàleg de Pares !!!!!??????

2010-05-01T08:22:00.004+02:00

Una de les feines que faig a la biblioteca on treballo i m'agrada molt és entrar llibres; et desfilen per les mans històries, aventures, il·lustracions, crims, amors i desamors, escriptors.......i sempre n'hi ha algun que t'hi atures més que d'altres. L'altre dia mentre entrava contes me'n va caure un a les mans Catàleg de pares per a nens que vulguin canviar-los de Claude Ponti i no vaig poder evitar llegir-lo!!!! Les il·lustracions són xulíssimes, és un conte (en realitat és un catàleg!!!!), per si el teus pares són pesats, ploms, avars, enganxosos, peluts, carregosos, rondinaires, t'avorreixen, no t'escolten, no t'entenen, t'endrecen l'habitació, et trepitgen els joguets.....Trobes a cada pàgina diferents tipus de pares (com l'IKEA les cadires.....) Els aventurers, els confortables, els discrets, els tranquils, la sola, i el sol, els molt dolents, els acoquinats, els compostos....amb una descripció divertidíssima de cadascún i els accessoris que porten, amb el conte res és més fàcil, al final porta un bo de comanda i tries el pare de la pàgina tres i la mare de la pàgina cinc, o el pare de là pàgina set i la mare de la pàgina dos.....i així vas fent, omples el bo de comanda, s'envia per correu i abans de quaranta-vuit hores tel's porten a casa!!!!!! i a més en qualsevol moment pots canviar d'opinió i, sempre abans de passades quaranta-vuit hores s'emporten els nous pares i et retornen els teus pares originals, intactes i tranquils. Increïble!!!

No puc imaginar la meva vida amb uns pares diferents dels que he tingut, la mare ara ja no hi és incansable, patidora sempre mare, el pare a vegades és una mica pesat, (però ja saps com t'estimo pare) però amb un optimisme permanent i constant... series el pare de la pàgina 33 del conte!!!! pares que que no veuen mai venir les contrarietats i sempre es posen drets quan s'hi enfronten. Adoren les idees noves i els contes antics!!! Joan!!! tu i les llibreries de llibre vell......!!!

Llibres, roses i llegendes.....

2010-04-21T16:22:00.007+02:00

Terra va penjar la seva hamaca a l'albada. S'hi va ajaure. Gaudia veient el paisatge. De sobte va sentir una mà tèbia i forta que li acaronava les galtes. -Qui ets?- va preguntar. No hi va haver resposta, però va notar una altra mà que toquetejava els seus cabells com feia la seva mare quan era petita. Va sentir confiança. -Qui ets?- va repetir. Novament la resposta va ser el silenci, però va percebre la calidesa d'un cos que fregava el seu. Terra va permetre a l'amant desconegut estirar-se a l'hamaca al seu costat. Es va quedar adormida. Al matí l'amant no hi era Terra va sentir pena. A la nit, esperant es va ajaure neguitosa a l'hamaca. L'enamorat va arribar i es van estimar, sense mostrar-li el rostre, sense respondre als seus "Qui ets?". Després d'algunes nits. Terra va decidir identificar l'amant. Va preparar tintura amb bixa i la va posar sota l'hamaca. Aquella nit va untar la seva mà amb tinta carmesina i va acaronar el rostre de l'enamorat, fins a empastifar-lo completament. Al mati, Terra va cercar entre els joves de la tribu la cara tenyida i va descobrir que era Lluna, el seu veí. Lluna va plorar. Es va avergonyir per haver-se deixat atrapar amb un truc tan simple. Des d'aleshores mira cap a la Terra des de la porta de la seva casa. Algunes vegades pinta el seu rostre amb bixa, amaga el seu cos darrera la porta i només exposa la sev a faç vermellosa: així apareix un eclipsi de Lluna. (Llegenda de l'Amazones)

La il·lustració és de Natali Sejuro

L'alegria de sentir-se viu

2010-04-18T21:20:00.008+02:00

Hola T!, millor així: Hola valent! Ens vam veure el divendres, vas venir amb els pares a la biblioteca, vas jugar a l'ordinador i vam parlar una estona, et vaig veure content i amb il·lusió, ja deus haver començat la quimioteràpia i ara marxes cap a Ginebra a fer un altra tractament.....ets molt valent T, ho va dir molt bé l'Angelina aquell dia. M'agradaria saber T d'on treus aquesta espurna que encén els teus ulls, tornar-te a veure és d'aquelles coses "petites" que són enormes i em fan que la vida sigui ben visible. Vaig veure tan clar una frase que vaig llegir fa molt de temps, tornar-te a veure és un d'aquells moments d'estranya emoció que el temps desapareix y la llum brilla intensament, tan sols estic parlant de l'alegria de sentir-se viu. Estimes la vida T i això és el que ens arriba. Molta sort T! Molta sort valent!

M'agrada aquesta il·lustració és de Màriam Ben-Arab crec que il·lustra molt bé l'alegria de sentir-se viu si cliqueu a sobre el nom de l'autora o sobre la mateixa il·lustració veureu meravelloses il·lustracions d'aquesta autora.

Vacances de somni

2010-04-03T22:22:00.011+02:00

Estic gaudint d'unes meravelloses vacances de Setmana Santa, -quatre dies-, qui no es conforma és perquè no vol, unes vacances de somni..us ho explico al matí es tracta d'aixecar-se quan el cos t'ho diu ...baixo a la cuina i em preparo un cafè amb llet ben calentó i llegeixo el diari, sense adonar-me'n són 2/4 de dues i com que no fa massa que he esmorzat decideixo sortir a passejar la Pruna per la platja, com que fa bon temps i a la platja si està la mar de bé, m'hi quedo, m'estiro i deixo passar el temps, torno a casa i penso s'haurà de menjar alguna cosa...aleshores penso perquè no anem a dinar a fora...i així vas improvisant...el sofà és el meu millor aliat..unes vacances de somni i parlant de somnis..he vist la pel·lícula , La Ciencia del sueño(m'ha agradat molt) us escric un fragment del diàleg: "Aquesta nit, els mostraré com preparar els somnis. La gent creu que és un procés molt fàcil, però és una mica més complicat que això. Com poden veure , la clau és la combinació delicada d'ingredients complexos: Primer, posem pensaments a l'atzar. Després, afegim una mica de reminiscències del dia, barrejades amb alguns records del passat. Amor, amistats, relacions i totes aquestes paraules amb cançons que vam sentir durant el dia, coses que vam veure i també alguna cosa personal. I ens posem a remenar ... "fragment de la pel·lícula La Ciencia del Sueño (La science de rêves) de Michel Gondry

Ahir vam anar amb bicicleta fins a Peratallada, passant per Gualta i Palau-Sator i vam tornar per Fontclara i les pomeres encara no han florit, però els presseguers sí! i els vaig retratar el paisatge era de somni!

Tanco per vacances

2010-04-01T17:26:00.003+02:00

Descansar, dormir, passejar, llegir, somniar, anar amb bicicleta....és evident que necessito urgentment fer uns dies de vacances, ja no em queden gaires piles ni tampoc gaires ganes d'escriure...i sigui que decidit, faig un reset! i fins aviat!

Plou

2010-03-27T17:48:00.004+01:00

Plou. He decidit marxar. Sí. No vaig massa lluny. Semblava molt clar amb el mapa a les mans arribar-hi, però és difícil en la vida real. He d'intentar tots els camins i aprenc del qui ja ha caminat per aquests camins abans que jo, sempre hi ha algú que va tenir el mateix somni. Però, la caminada és meva i tinc tot el temps del món que em dóna vida. Tinc por d'anar massa de pressa i cansar-me i abandonar a la meitat del camí, i si camino massa a poc a poc, arribarà la nit i em sentiré perduda. Però he de continuar. Camino sota la pluja, el camí és més llarg del que em pensava, per un moment allò que em semblava proper és encara molt lluny. Tinc els peus suats i cansats, però he arribat. El que abans era un somni, ara és part de la meva vida. Plou .Una gota a vegades em dóna el valor per afrontar-me a les meves pròpies muntanyes.

La fotografia és com sempre de l'estimada Conxi Duro xafardegeu la seva web!

La poesia no és propietat dels qui l'escriuen......

2010-03-14T20:46:00.009+01:00

Sempre m'ha agradat la poesia encara que no hi entenc massa; si el poema que llegeixo m'agrada per mí és boníssim!. També hi han pel·lícules que han passat per la meva vida en un moment molt concret i no sé perquè les he volgut tornar a veure com El Cartero (Y Pablo Neruda) de Philippe Noiret. I una frase que surt a la peli (Esther! m'hauré d'emportar la llibreta fins i tot al cinema!) : "La poesia no és propietat dels qui l'escriuen. sinó dels qui la necessiten"... i porto uns dies que estic molt tova....com deia la meva mare, una mica fava.....estic molt "sensible", molt figa flor! i quan estic així un fragment d'una posesia de Miquel Martí Pol (1929-2003)és com una medicina!.."només creixem en les petites coses: en aquell mocador que portem sempre plegat amb molta cura a la butxaca, en la cançó que hem recordat de sobte, en un llibre que havíem oblidat, en el gest repetit tantes vegades o en l'objecte més íntim que ningú no podria estimar com l'estimem nosaltres. Es tracta, ben mirat, d'una constant evasió cap a nosaltres mateixos, cap a la part més íntima i més pura de nosaltres mateixos, que esdevé al capdavall -i ens sorprenem tothora en constatar-ho- el que més ens apropa al jo profund que viu dins de nosaltres i sobretot allò que més intensament ens encoratja a viure...."Miquel Martí Pol Quinze Poemes 1954-1955.

Aquesta foto és un d'aquells moments dels que parla en Miquel Martí Pol

"El petó és un dolç moviment que la natura ha inventat per tancar les converses quan les paraules es tornen inútils."Ingrid Bergman

La foto la vaig fer jo mateixa si us hi fixeu, a Madrid és a la Puerta del Sol

Em deixes, et deixo, jo tinc, tu tens, m'ajudes, t'ajudo.....

2010-03-13T11:59:00.012+01:00

La nevada us passo enllaç per si voleu xafardejar les fotos que hem fet en Quim i jo!

La Vall de Santa Caterina

Cliqueu a sobre la foto! Fotos fetes per en Quim i la Marta

Visc a Torroella de Montgrí, municipi afectat per el temporal i la nevada del dilluns 8 de març. Des d’ahir (dimecres 10.03.2010) sobre les dues del migdia ja tenim corrent aigua i telèfon, i tot mica en mica va tornant a la “normalitat”. He viscut aquest tres dies sense corrent, sense calefacció, i sense aigua i sense telèfon ni cap mena de connexió; però de manera privilegiada, ja que visc en una casa vella però que encara a la cuina té foc a terra (llar de foc) i tenim cuina amb gas butà i més o menys al rebost hi teníem menjar per anar fent i teníem llenya per cremar i una ràdio de piles (tenir tot això en una situació com aquesta és un privilegi). També hi he posat una mica d’optimisme ja que si m’hi giro de cul encara és pitjor, s’hi ha de passar igualment i a sobre emprenyats!. Vam enterrar sota un piló de neu el que teníem al congelador. Feia anys que no anava a dormir a 2/4 de nou després d’haver sopat davant el foc un plat de sopa calent. En aquestes situacions penses sobretot en la gent que està sola, gent gran que cada dia surt a comprar el pa i el tallet de carn...gent amb dificultats econòmiques que van a buscar aigua a la font i ara no raja, persones amb dificultats de mobilitat, malalts que estan a casa...Em aquestes situacions un se’n adona del quedeixarà de menjar i et donarà del seu tros de pa i que et llençarà als lleons. Estic orgullosa i contenta dels meus veïns; hem compartit el que teníem –si et falta llenya vine a casa i agafa’n -, -jo tinc pales t’ajudo a treure la neu de davant de casa-, -jo tinc fogonet de camping vine a cuinar a casa-, -necessiteu mantes?- tenim aigua de pou passeu i porteu una garrafa i l’omplirem-, -t’ajudo a treure el cotxe?-,-us falta menjar?. En aquests moments en que el poble ha d’arreglar el que no s’arregla per altres mitjans, situacions en que ens és absolutament igual que s’organitzin demagògies de si Mat sí o Mat no, moments en què ens és totalment igual si s’ha seguit el pla neucat o on era el conseller d’interior....si ha estat una falta de previsió.....Situacions que esperes amb deseperació que arribin els grups electrògens i els generadors. He vist la brigada de Torroella de Montgrí treballar dia i nit, he vist els municipals i policia local treballar sense descans, he vist pagesos amb tractors treien neu dia i nit del carrer i de la carretera, he vist particulars amb 4x4 fent viatges sense parar per treure vehicles clavats a la neu, he vist gent jove oferint-se per fer tasques de voluntariat , estic contenta del intens treball que ha realitzat tot el poble. Estic contenta de l’esforç de tot el meu poble i dels meus veïns i veïnes.

La vida a dos velocitats

2010-03-06T21:42:00.002+01:00

El tren que vaig decidir pujar el passat dissabte 27 de febrer (us adjunto una gravació que vaig fer) anava molt de pressa i penso que viure la vida a aquesta velocitat és molt complicat.

A vegades em sembla que tot va una velocitat tan elevada que em sembla que visc fora d'aquest món. Viure de pressa no és viure, i el temps no perdona, viure de pressa és perdre el temps. A vegades la vida sense voler-ho es converteix en una carrera d'obstacles i el món que ens ha tocat viure és moltes vegades excessivament competitiu. Aquest cap de setmana asseguda al tren mirava per la finestra i el paisatge desfilava davant meu a una velocitat increïble i no era capaç de retenir cap imatge (comproveu-ho si cliqueu el vídeo de sobre són 20 segons del trajecte del Ave Barcelona-Madrid). Vaig pujar al tren amb la meva maleta a la mà carregada d’il·lusió ja que qui té il·lusió és més feliç! i es veuen les coses més positivament!!! I al revés!!! Com aquest elefant!!!! El nom de la obra és Gran elefant dret de Miquel Barceló, aquesta peça està instal·lada en el centre cultural del Caixa Forum de Madrid i forma part de la exposició de 180 peces del artista. Equilibris sobre la trompa...a vegades les coses s’aguanten no sé pas com! Feliç setmana!

"Mono" de primavera

2010-03-04T08:34:00.000+01:00

Quan la primavera

obri les finestres al món

i l'ompli de verdors noves

i fulles tendres,

desitjo a tothom

l'esguard ple d'amor

per veure més bé

tanta bellesa

Fragment de la poesia "Quatre estacions" de Jaume Marín del llibre Com un fil prim

Es que tinc tantes ganes que arribi la primavera!!! Fins i tot he canviat el capçal del bloc, ja sé que no arriba fins el 21 de març, però així em sembla que la tinc més "a la vuelta de la esquina". Penjo una foto que m'agrada moltíssim,l'autor de la fotografia és el meu germà David.

Sense tu

2010-03-01T09:16:00.000+01:00

Vaig llegir en el bloc d’una estimada companya aquestes dues paraules: “Sense tu. Dues paraules que hauria d’estar prohibit posar-les de costat”, però tots a la vida hem tingut i tindrem algun “sense tu”. Les agafo Esther i escric que, sense tu mare he continuat caminant per la vida, sense tu mare la vida va canviar de colors però n’he pintat de nous i sense tu mare he après a viure amb l’enyor. I ara tanco els ulls i penso que ets feliç.

Rosa per la rosa,

Blau per cel i mar,

Verd per les muntanyes,

Groc per sol i blat,

Tots els colors del món, per a tu.

Aquest senzill poema de Guerau d'Antó el vaig llegir el 7 de març del 2002 quan tots començavem aprendre a viure "sense tu" i el vaig triar perquè la Rosa és una flor molt bonica i que n'eres tu de bonica!. El Blau per el color dels teus ulls, el daurat per el to dels teus cabells i el verd per l'esperança. L'esperança que ja estàs amb tots els que estimaves i avui ja no són amb nosaltres.

La foto és d'en Quim del dia 13 de febrer del 2010 des del Cap de la Barra.

On em portarà aquest tren?

2010-02-24T19:09:00.001+01:00

Avui no tinc ganes d’anar enlloc, tinc ganes de seure en un banc del passeig i veure el món passar. Aquest banc que acull sovint a parelles d’enamorats, joves, avis i avies, nens i nenes, marroquins, magrebins, senegalesos , gambians i autòctons, a persones que esperen, que reposen, que descansen, que ploren, que llegeixen, que miren, que pensen, que parlen, que riuen, persones que estan tristes o simplement seuen i com jo, miren i veuen el món passar. Bancs a l’ombra, al sol, bancs que parlen de dolços primers petons, d’aquelles primeres carícies, bancs que els avis hi comparteixen records, bancs plens d'esperança. Bancs on veus la vida en constant moviment, bancs on s’hi pot tirar l’ àncora fins que un es decideix aixecar-se i començar a caminar . Avui vull quedar-me aquí asseguda en aquest banc, quieta, en silenci, sentint com la calor del sol m'acarícia la cara, tanco els ulls......sento el xiulet del tren que arriba... m’aixeco del banc, darrera meu el tren, el mar i l’infinit. On em portarà aquest tren?

Aquest petit text l'he escrit inspirant-me en aquestes dues meravelloses fotografies d'una estimada amiga i "germana petita" el seu nom és Conxi Duro si cliqueu sobre el seu nom podreu veure fotos meravelloses de la seva trajectòria professional, un petó des d'aquí Conxi!

Qui ha decidit que no existeixen les fades?

2010-02-20T20:15:00.000+01:00

El dret a somiar no hi figura en els 30 drets humans de les Nacions Unides i és una llàstima perquè a vegades és un dret necessari per sobreviure a certes situacions. Crec que somiar és un acte sense límits on tot és possible. Diuen que somiar i creure amb fades i elfs , éssers immortals, genis de làmpades que tenen superpoders no és massa recomanable però de la mateixa manera que mai s'ha demostrat que existeixen , tampoc mai s'ha demostrat que no existeixen. Seria boníssim que existissin les fades, tothom en tindria una!!!!!! Una mica com l'invent de l'àngel de la guarda.....La fada o l'elf (cadascú que triï el que vulgui) vetllaria per nosaltres , aquelles coses que no ens van per el bon camí......ens conduiria per el bon camí. Farien possible els nostres desitjos.....no tots evidentment perquè són fades.... i tindrien una vareta màgica!!!! Què demanaríeu vosaltres?....Ha de ser un desig personal amb el que tindràs que viure-hi tota la vida. Jo demano continuar al costat dels que estimo. Qui ha decidit que no existeixen les fades? Aquest món imaginari és el món dels nostres somnis i els somnis són la meitat de la nostra vida! I imprescindibles a vegades per a sobreviure!

La il·lustració és de http://www.artistamuvek.hu/indexe.html

El trencaclosques de la vida

2010-02-12T17:24:00.000+01:00

Una vegada em van regalar un trencaclosques (d’aquells regals que et fan pensant que et faran il·lusió........), però alguna peça va quedar per algun calaix, d’altres les vaig perdre per sota el llit i d’altres no sé pas on van anar a parar......sense aquestes peces el trencaclosques no es va arribar a acabar mai però.......a la vida no hi cap trencaclosques perfecte i complet sempre hi falten peces o a vegades queden mal encaixades, i sempre n’hi ha alguna que no encaixa mai! El darrer llibre és una mica així us escric un fragment:"La vida és un tren que no s'atura en cap estació. o l'agafes en marxa o els veus passar des de l'andana, i no hi ha pitjor tragèdia que una estació fantasma. ¿Vaig ser feliç, després? Jo crec que sí; vaig conèixer alegries i moments inoblidables; fins i tot vaig estimar i somniar com un marrec enlluernat. Tanmateix, sempre m'ha semblat que el meu trencaclosques li mancava una peça, que hi havia alguna cosa que no responia quan calia, que una absència em mutilava; en resum, que no feia sinó gravitar en la perifèria de la felicitat" Fragment del llibre que acabo de llegir El que el dia deu a la nit de Yasmina Khadra (pseudònim de Mohamed Moulessehoul).

Ets molt valent!

2010-02-05T18:28:00.000+01:00

Treballo a la biblioteca municipal Pere Blasi deTorroella de Montgrí i m’agrada la meva feina sobretot l’atenció a l’usuari. Requereix una dosi important de paciència i un art especial per fer moltes coses amb pocs recursos (vaig llegir no fa massa en algún suplement de cultura que deia “Quan la crisi entra per la porta, els diners de la cultura marxen per la finestra”). Això és un altre tema però, tenim un usuari (infantil 8 anys), ha vingut poques vegades tan sols dues, el qui ve a buscar els llibres, còmics i pel·lícules, sobretot, és el seu pare. Ell no pot venir, a causa del tractament oncològic que per segona vegada s’hi ha de sotmetre. Ahir dijous vaig viure un d’aquells moments màgics; en T... va poder venir amb els pares a la biblioteca a recollir un munt de pel·lícules i còmics per emportar-se’ls a l’Hospital de Sant Joan de Déu, la meva companya de feina amb una mirada generosa quan li feia el préstec li va dir “...ets molt valent!!!”,els ulls li brillaven i el nen la va recompensar amb un gran somriure, jo me’ls mirava a tots dos. Un d’aquell moments en que l’aire de la biblioteca es renova, moments en que l’usuari et valora i entén la nostra feina, moments plens de màgia que se’m neguen els ulls, moments que m’ajuden a entendre la vida, moments que em fan pensar en l’esforç que he fet i perquè. Molta sort T.... continua lluitant i endavant! Ets molt valent!

La il·lustració és del bloc Les Llunes taronges (il·lustradora) del post amb el títol l'esperança mai es perd.

M'agrada fer el "duminguero"

2010-02-04T14:58:00.000+01:00

Avui pel matí m'he trobat a la meva veïna quan anava cap a treballar. -"Bon dia Marta! Com ha anat el cap de setmana?" -"Molt bé!!! Vam anar al Montseny a passar el matí del diumenge!"- La veïna em diu -"Ah!! així vau anar a fer el "dumingueru!". Sí!, aquest diumenge vaig anar a fer com diu la meva veïna el "dumingueru". Però he de dir a la meva veïna que anar a fer el diumengeru m'ha servit per gaudir d'aquest meravellós paisatge nevat, per fer una caminada per la neu amb en David, la Núria, la Berta i en Quim, els que més estimo, per passar una bona estona, per riure i parlar, per totes aquelles petites coses que donen sentit a la vida.

Per veure l'aigua neta i clara que baixa per el rierol i fer una petita batalla de boles de neu....Passejar amb la Berta agafades de la mà, mentre m'explica que ella coneix un conte d'una animalet que troba unes petjades a la neu...........i que aquest conte li agrada molt!

I veure els caramells

Per totes aquestes coses tan boniques val la pena un diumenge al matí al Montseny amb els que més estimo!

Les fotos són fetes per el meu germà David

No li trenquis les sabates a un centpeus!!!

2010-01-29T11:23:00.000+01:00

Avui no treballo fins a la tarda i m'he llevat i he pensat.....Marta..hauries de posar ordre a l’armari de l'estudi que fa tant de temps.....Sí, he començat a posar ordre, però,..... m’ha caigut a les mans un conte; Créixer i altres vicis de Sara Midda. Els dibuixos són molt xulos però les frases són increïbles és una sàtira de les imperfeccions de l’edat adulta us escric unes quantes frases que hi surten a mi m’ha anat bé recordarles: " en sortir de l’úter ningú no ens van avisar de que la vida consta d’alegries i tristors (si ens avisessin possiblement més d’un no hauria sortit),
mai no li trenquis les sabates a un centpeus, mosseguis un gos i desconcertis un borinot...mai no apaguis una cuca de llum, tallis pa amb un peix espasa i saltis per sobre les granotes...
No has de repintar la posta de sol, esperar que les muntanyes et responguin, modificar el temps i canviar la direcció d’un tornado no camuflis el fang com si fos un pastís, lleva’t a poc a poc i no despertis el sol, no canviïs l’ordre de l’arc de Sant Martí, ens confondria, és perillós domesticar els núvols, i no s’ha de confondre l’horitzó amb una corda fluixa..... "
L’armari continua sense cap mena d’ordre però ha valgut la pena! I si podeu.... agafeu el sol!! i voleu amunt! Bon cap de setmana!

Carpe diem.....

2010-01-17T14:39:00.000+01:00

M’agrada la cita d’Horaci, el Carpe Diem, quan minimum crédula postrero, crec que més o menys vol dir confia en el dia d’avui que el demà encara és molt lluny... m’agrada viure el “avui” i m’espanta pensar en el “demà” i tindre molts pensaments i projectes de futur, i tampoc m’agrada gaire mirar enrere. He acabat de llegir una novel·la que relata totalment el contrari; En lloc segur de Wallace Stegner. La memòria i el record de quaranta anys d’amistat entre dos matrimonis en són els protagonistes. Us escric un fragment petitet relacionat amb el que us explico més amunt....."l’atzar mut, cec i estúpid, encara és la llei de la naturalesa. Pots planejar el que vulguis. Pots passar-te tot el matí al llit i omplir llibretes sense parar amb projectes i intencions. Però en una sola tarda, en hores o minuts, tot el que has planejat i tot el que havies fet per encaminar la teva vida és pot desfer com es desfà un llimac si li aboques sal al damunt. I fins a l’instant en què et trobes dissolent-te en escuma encara pots creure que vas pel bon camí."

Passejada avui diumenge 17.01.2010 per la gola de ter amb el Pol i l'Anna. Fotos de l'Anna i en Quim Riera.

Amb la mandra agafades de la mà!

2010-01-09T18:15:00.000+01:00

He començat l’any amb la mandra agafada de bracet, acostumo a actualitzar el bloc periòdicament , li dedico uns minutets cada dia, però és que estic mandrosa, com va dir l’Espinàs una sensació pacífica de passivitat. Jo no sé el que és... si els turrons, les neules o el cava ..el que és cert és que la Senyora Mandra em fa quedar-me a casa aquest cap de setmana amb els pantalons de pijama i la manteta. Asseguda al sofà en companyia d’un llibre us escric el fragment que acabo de llegir perquè és deliciós “No conseguiré sacarme de la cabeza la idea de que las verduras crudas con mayonesa tienen algo fundamentalmente sexual. La dureza de la verdura se insinúa en la untuosidad de la crema; no hay, como en muchas preparaciones, química por la cual cada alimento pierde un poco de naturaleza para aliarse con otro, como el pan i la mantequilla, y convertirse en la ósmosis en una nueva y maravillosa sustancia. Aquí la mayonesa y las verduras siguen siendo ellas mismas, idénticas a sí mismas pero, como en el acto carnal, perdidas por estar juntas......” Una golosina de la Muriel Barbery la seva primera novel·la. També ha escrit L’elegància de l’eriçó premi llibreter i ara em sembla que s’ha fet la pel·lícula. El protagonista d’aquesta història el crític culinari més important del món..el Papa de la gastronomia, el Messies dels millors àpats.. però demà morià i ho sap. A les portes de la mort busca el gustos i els sabors de la memòria i la memòria a vegades és plaent però també podreix.