dijous, 4 desembre de 2014

Engrunes


És quan estic trencada que perdo el present i el món es fa estret, sort que avui les restes del vent de llevant m’acaricien la cara i no deixa que m’ensorri. Em recorda que sóc viva. És difícil és com si fos fora de mi mateixa i així la lògica se m’escola entre les mans. Estic convençuda que tot tornarà a la calma és l’únic camí possible, tan sols necessito temps. És un combat. Tinc ganes que es giri vent de tramuntana i arrossegui els núvols de pensaments estancats i estèrils. Ho sé, tornaré a besar l’esperança, tornaran els colors i el ball de les ones em carregarà d’alegria i tota la tristesa s’engrunarà.



Fotografies del meu estimat fotògraf incondicional Joaquim Riera

dimarts, 30 setembre de 2014

No hi ha res més



No hi ha res més. No m’està bé de dir-ho, no hi ha res més que el que veus. No és necessari que imaginis res. Para si us plau, para. Atura’t tan sols uns segons i que no et mengi la desesperació. Mira amb els ulls ben oberts, la màgia no existeix, el passat en aquest moment s’ha fos. No cal que t’esforcis a mirar endins i en fora, no cal que busquis reflexos de llum allà on no n’hi han, no cal que posis accents on no hi calen, ni intentis escoltar batecs allà on ja no s’escolta res. No cal tampoc que recordis res, tampoc hi ha esperança en el que veus i no cal que siguis valent, no has de triar res. Avui l’infinit no existeix i la paraula etern és mentida. Evita els sentiments i no cal que busquis nous camins. T’ho repeteixo atura’t, no cal que confiïs en ningú, tan sols, en el que veus en aquest precís moment, no és cap enigma, és tan sols un arbre sec que algun dia un foc cremarà. Un arbre que viu en el més infinit dels silencis.

L'autor de les fotografies és el meu fotògraf incondicional Joaquim Riera, l'emplaçament és el trencant de Queretes.


dimarts, 4 març de 2014

Camins

 
Camins que són com un fil prim i fereixen els meus peus. Camins que  com una somnàmbula hi camino per caritat, camins en desús  que abandono per agafar una drecera que no té fi. Alguna vegada corro per camins equivocats, per camins que porten a la guerra, camins plens de morts. Camins vells sense sortida que m’han portat lluny, molt lluny, al cel. Camins plens de prejudicis i de paraules que no puc dir, ni escriure. Camins que al marge hi he plantat quatre flors per por a la solitud, camins que no m’han ensenyat res, plens de mentides i de falses confessions. Camins pintats de sensualitat, destenyits d’amor i sense memòria, camins plens d’aventures i somnis que avui encara m’empaiten. Camins plens de secrets oblidats on m’hi he perdut per sempre, encara avui m’hi perdo. Camins plens d’ d’indecisió on el vent m’hi ha fet perdre la identitat. Camins que despullada, passi el que passi  sempre caminaré fermament endavant. Algun dia fill es necessari marxar, i triar un camí.







 
Les fotos les ha fet el meu fotògraf incondicional Joaquim Riera

dissabte, 21 desembre de 2013

Aquesta vegada ho deixo estar...



Avui m’he llevat agafo el diari  i llegeixo al detall la situació dramàtica de la guerra de Síria. Passo pàgina i m’entrebanco amb tota la colla d’impresentables amb la llei de l’avortament més restrictiva de la democràcia i amb la cirereta que la  dona ja no decideix. Passo pàgina i... Uganda castigarà amb cadena perpètua l’homosexualitat i  més  endavant, Sudán del Sur camina cap una guerra civil amb la mort de centenars de persones aquests dos últims dies. Tanco el diari. Decideixo deixar de llegir i connectar-me a la xarxa, a llegir blocaires per veure si em puja una mica la moral. Vaig a xafardejar el quadre que pengen cada mes al bloc de relats conjunts per començar a fer el meu relat i em trobo: Tracta d’esclaus en el campament dels Eslaus Orientals. Em costa escriure, miro el quadre, tanco el bloc, el torno a obrir, torno a mirar el quadre al detall i amplio la imatge. Ho sento, però aquesta vegada ho deixo estar. 

Aquesta és la meva col·laboració a http://relatsconjunts. blogspot.com

dijous, 28 novembre de 2013

Cal tot aquest enrenou?


http://www.caganer.com/
 
 
-Maria....no pot pas ser això que em dius!!!....va dir en Josep. -Maria....com vols que m’ho cregui????...-Doncs és la veritat Josep.
 La Maria va anar a parlar amb la Teresa i li va explicar que la darrera nit, sense trucar ni avisar li va aparèixer un missatger que li va dir: -Maria, concebràs un fill, i li posaràs com a nom Jesús...-I com pot ser això? –va exclamar la Maria. –Jo no he conegut home encara...el missatger la va fer callar i li va dir: -L’esperit sant davallarà sobre teu....   i la Teresa li va dir: -Tingues confiança en el que t’ha dit el missatger.
En Josep va anar a trobar en Marc, company de farres i va dir, és que no me’n sé avenir que la Maria estigui esperant un fill i després de prendre  unes tres o quatre birres, en Josep va tornar a casa com va poder, i es va deixar caure al llit. Aquella nit en Josep estava molt angoixat, i de cop va tenir una visió d’un senyor grenyut i rinxolat  que li va dir, -Josep hauràs de prendre a Maria per muller; perquè el fill que porta és fruit de l’Esperit  Sant, i per acabar-ho d’adobar és un  noi i li posaràs Jesús, com ho veus Josep? –va dir el paio. Aquella nit en Josep ho veia tot una mica distorsionat i borrós. Passaren els mesos i en Josep li va dir a la Maria,- Hem d'anar fent via i anar a Betlem per empadronar-nos. -Vinga Maria, abriga’t  i marxem, -Però Josep, jo primer hauria....-Maria no t’entretinguis que a Betlem me’n vull anar, -Però, Josep jo necessito....abans de marxar.....jo voldria...Ja de camí cap a Betlem, en Josep va exclamar, -Sento una flaire.....quina pudor!!! No es pot suportar!!!, -És que Josep, m’estic fent caca! –I perquè no ho deies abans de marxar?. La Maria va sortir del camí i a darrere una penya ben amagada va anar de ventre .

 Em pregunto si cal fer-ne un drama d’una figureta que forma part de les nostres tradicions i costums?, Cal fer una història interminable fins al punt de querellar-se perquè ho consideren “un miserable afany de lucre”?, precisament penso que l’església  “el miserable afany de lucre” el coneix força bé.


divendres, 22 novembre de 2013

La salvatge



No estimeu mai cap animal salvatge, senyor Bell –li aconsellà la Holly_. Aquest és l’error del doctor. Sempre portava a casa bestioles salvatges. Un falcó ferit d’una ala. Un altre cop , un linx, ben gran ja, amb una pota trencada. No convé dona el cor a una cosa salvatge; com més l’hi doneu, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. Acabaríeu així, senyor Bell, si us enamoréssiu d’una bestiola salvatge. Acabaríeu mirant el cel.
Està beguda –m’informà en Bell.

Moderadament –confessà la Holly-.. Però el doctor m’ha entès, a l’últim. Li ho he explicat amb detall, i era una cosa al seu abast, això. Ens hem donat la mà, i ens hem abraçat, i m’ha desitjat força sort- - La Holly llançà una ullada al rellotge-, A aquestes hores ja deu ser a les Muntanyes Blaves.

De què carall parla?-em preguntà en Joe Bell. Aleshores la Holly va aixecar la copa de martini.
Desitgem força sort al doctor, també –digué, fent dringar la copa contra la meva-. Bona sort; i creu-me estimat doctor: val més mirar cap al cel que viure-hi. És un indret tan buit, tan vague! Un lloc on trona i on les coses desapareixen.

Fragment del llibre: Esmorzar al Tiffany’s de Truman Capote



A partir d'aquí el meu relat

Una tardor esgarriada de la vida, es va enamorar d’una salvatge. Una salvatge que li va esquerdar el cor i li va robar la vida. Tota sencera. Una salvatge que li va rosegar la butxaca fins a buidar-li i el va vestir d’amargor. Ferits els llavis de petons enverinats, una mena de ferides que no es tanquen mai i les nafres s’escampen per tot el cos. Amb promeses pintades de crues mentides ella va volar. Ell pidolant entre la misèria, descarnat d’amor per ella, vola en un cel posseït per la salvatge.

Aquesta és la meva col·laboració a:



dimarts, 15 octubre de 2013

Sobre la bellesa

 
" La bellesa salvarà el món"
 
Del llibre L'idiota de F. Dostoievski (1821-1881)
 
 



Un cuc que vam trobar aquestes vacances

dissabte, 14 setembre de 2013

Tot pedalant


Aviat comencem vacances, el cos i el cap m’ho demanen cada dia, -Quants dies falten?. Com que les coses estan com estan i són com són, marxem amb bicicleta. Us ho confesso és la primera vegada en 47 anys que marxem tan lleugers d’equipatge. El mateix penso que hauríem de fer amb el viatge de la vida, anar més lleugers de tot plegat. Aquesta vegada no ens hem hagut de preocupar per cap mena de preus, ni de reserves, ni de taxes, ni tan sols de l’equipatge, el que hi cap dins de les alforges i ganes de pedalar. En realitat del que tinc ganes és d’estar amb tu, de pedalar al teu costat i de fer el camí junts, tan simple com el que fem cada dia. Acompanyar-nos. Amb el cor lleuger i  pedalant cap enlloc, no té massa importància el destí, el més important és que pedalem junts. De ben segur que ens perdrem, com ens hem perdut a vegades desfullant alguna discussió. Pedalant  per la vida més d’una vegada hem empessegat. Com hem pogut ens hem alçat cadascú pel seu cantó, d’altres m’has donat la mà o te l’he donada jo, i d’altres ens hem aixecat junts. Fins al dia d’avui pedalant n’hem tingut de tots colors. Amb les mans aferrades a manillar de la mateixa manera que ens aferrem a la vida, anirem esquivant els sotracs del camí i esquivant les pedres. Compartir la vida amb tu és un viatge de debò. És un viatge present, ple d’endevinalles per fer, sense fracàs de moment i on fins ara la paraula avorriment no la coneixem. 




Ha sortit una mica com una declaració d'amor.......les fotografies són d'en Quim Riera i l'Eva Suana

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...